La primera llei de l’evolució és simple: si vols sobreviure t’has d’adaptar. És així com els animals, les plantes i nosaltres hem aconseguit perviscut amb el pas d’uns quants milers d’anys. En la industria del cinema aquesta llei està encara més marcada i és molt més curta, sobretot en els casos d’actors que centren les seves pel·lícules en les seves dots físiques. Sylvester Stallone amb Copland (James Mangol, 1997) o Jean Claude van Damme amb JCVD (Mabrouk El Mechri, 2008) ja ho van provar, amb més o menys sort. Ara és el torn d’Arnold Schwarzenegger, que, tot i que encara manté els músculs que l’han fet famós, amb Maggie ha provat el registre més dramàtic que ha fet mai a la seva carrera (la d’actor, que en la de polític ja no m’hi poso).
A Maggie Arnod dóna vida a Wade Vogel, un pare que ha d’anar a buscar la seva filla Maggie (una molt correcta Abigail Breslin, la nena de Petita miss Sunshine, 2006) en un centre d’identificació d’afectats pel virus necroambulist, un virus que converteix en una espècie de zombis els seus portadors. Abans el virus no afecti la Maggie totalment i tingui una gana ferotge de cervells, vísceres i sang humana, els deixen passar un temps a casa abans de portar-la al centre de quarentena. I és aquí on comença el film, o almenys la part dramàtica del film.
En la temàtica zombi, tant al cinema com a la televisió, ja s’ha vist tot. Des que George A. Romero va pontificar el que havien de ser els zombis hi ha hagut moltes variacions. Comèdies com ara Zombies party (Edgar Wright, 2004), blockbusters com World war Z (Marc Foster, 2013), films de culte com Braindead, tu madre se ha comido a mi perro (Peter Jackson, 1992) o sèries de televisió com The walking dead, Dead set, IZombie, In the flesh o la més recent Fear the walking dead han espremut gairebé tot el suc a aquest gènere, que ha passat d’autèntics morts vivents a infectats o ha explorat les emocions dels infectats i els supervivents.
A Maggie el debutant Henry Hobson vol explorar els sentiments d’algú que sap que està infectat i de la gent del seu voltant. I sí, hi apareix algun zombi, hi ha alguna escena escabrosa, però el 95% dels 95 minuts que dura la pel·lícula se centra en com dir adéu a aquelles persones que estimes, quan saps que els acabaràs fent mal, o com reaccionaràs quan saps que la persona que estimes t’acabarà fent mal.
Maggie no deixa de ser una cinta sobre l’eutanàsia en què Schwarzenegger, que al final acabes oblidant que ha protagonitzat Connan o Terminator, Joely Richardson (la Julia McNamara de Nip/Tuck), que dóna vida a la madrastra de la Maggie i que es troba en una lluita entre l’amor pels seus i la por del contagi, i sobretot l’Abigail, que ha de transmetre l’evolució de la malaltia emocionalment (pel que fa al físic ha tingut un molt bon equip de maquilladors), aconsegueixen unes interpretacions molt creïbles, ajudades, això sí, per la magnífica fotografia de Lukas Ettlin i la música de David Wingo. I tot i que saps com acabarà gairebé des del començament… no t’enganyen.
[sz-youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=AQ5Vz8qE8R8″ /]
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats