Jugar a polis i lladres era, i suposo que és, habitual entre els infants, influïts per la televisió i les escenes d’acció de les pel·lícules policíaques. Amb els ulls d’un nen, veure les persecucions entre bons i dolents, mentre els cotxes es van estampant per faroles, arbres, bústies, altres cotxes o aparadors de botigues fa pujar l’adrenalina i potencia la imaginació. Després, amb qualsevol utensili que tinguin a prop, inventen rèpliques d’allò més originals, una cullera que vol atrapar el saler passant per entre els plats, per exemple. Una altra de les aventures preferides dels nens és escapar-se de casa. Marxar i deixar enrere les normes familiars, imaginar una vida plena de misteris i jocs és habitual, posar-ho a la pràctica és més complicat i, la majoria de vegades no funciona com estava previst (en el meu cas, vaig arribar fins al final del carrer, una aventura realment efímera).
En Travis i en Harrison són dos nens que decideixen fugir de casa. No semblen gaire preparats per a l’aventura, no porten gaires provisions, només quatre llaminadures i molta il·lusió. Van fent plans mentre travessen les terres agràries de la seva zona, pensen què faran quan arribin a lloc i quina vida els espera. Són la parella perfecta: un és valent i decidit, l’altre, poruc i cagadubtes. Quan només fa un parell d’hores que caminen troben, al mig d’un bosc i abandonat, un cotxe de policia. L’equació perfecta, cotxe de policia i aventura. Doncs, endavant!
Amb prou feines arriben als pedals però se’n surten, carretera enllà, sense pensar en els possibles problemes, només volen conduir i ser lliures. El que no tenen en compte és que aquest cotxe té un propietari, i que aquest és un xèrif corrupte amb tants secrets com pèls al bigoti. Per acabar-ho de complicar, un dels seus problemes està amagat dins els cotxe i necessita recuperar l’automòbil i solucionar la situació tan de pressa com pugui.
Aquest film, dirigit per Jon Watts, que s’encarregarà del nou Spiderman, és un divertiment sense pretensions, amb un gran Kevin Bacon i una parella de nens genials. No està per sensibleries ni per romanços, genera un clima malaltís i incòmode, que despertarà inquietud a molts espectadors. Comença com si fos una comèdia juvenil ideal per un diumenge a la tarda i es converteix en un malson digne de la nit de Halloween. Cop car és la demostració que no cal un pressupost desmesurat per aconseguir, amb pocs personatges i un guió complet, una història d’intriga, acció i terror reals, perquè darrerament el que realment ens fa por és allò que ens pot passar. Estem una mica saturats de dimonis, éssers d’altres mons, universos paral·lels i altres bèsties, el que ens acollona de debò són totes aquelles coses que ens poden passar. Com Hitchcock, que el que més odiava (i per tant temia) eren els gats i els nens. Tenim el terror ben a prop, o són petits i en procés d’aprendre o porten uniforme i no n’aprenen. Vigileu, són pertot arreu.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=p0abWuHBJRg” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1