Que macos que són els nens, eh? Amb la seva innocència, tan purs, indefensos davant del món dels adults. L’experiència dels grans ens permet erigir-nos com a jutges amb l’autoritat de fer discursos entre el bé i el mal, a més de donar consells i dir als demés, sobretot si són nens, el que han de fer per ser homes de profit. Així ens va… Sort que el cinema ens posa a lloc sovint. Tant a ¿Quién puede matar a un niño? com a Els nens de les panotxes o a Children, els nens actuaven contra els adults empesos per poders diabòlics externs. Aquells nens tenien el convenciment que els adults eren el problema i que l’única solució era l’aniquilació del pensament caduc de la gent gran per poder iniciar un nou món des de la inexperiència dels infants. Segurament no els faltava raó i el panorama hauria millorat, llàstima que com que eren films amb elements sobrenaturals, el seu missatge quedava en la memòria com una anècdota.
A The boy el plantejament és semblant, però l’evolució i el desenllaç ens mostra una realitat propera i possible, aquí rau la por més profunda i terrorífica. El que veiem a la pantalla pot passar demà, perquè ja va passar ahir i no ho hem solucionat.
En John (David Morse) regenta un petit negoci familiar, un motel de carretera, sense gaire èxit perquè la zona ja no té el 
moviment de persones d’anys enrere, a causa de la crisi i el tancament de les empreses del voltant. Amb ell viu el seu fill (Jared Breeze), que només desitja poder abandonar aquell lloc i anar-se’n a viure amb la seva mare a Florida. Una vida tediosa i solitària desperta objectius diferents als protagonistes, el pare es passa el dia al sofà mirant la televisió, sense cap motivació perquè s’ha resignat a viure en aquell cau i sense esperança de canvi. En canvi el fill sí que té un objectiu clar i per aconseguir-lo necessita els diners que val el viatge en autobús. L’única font d’ingressos és treballar pel pare, que li paga si neteja la carretera d’animals morts. Com que no hi ha gaires atropellaments perquè ha disminuït el trànsit, en Ted decideix provocar-los posant trampes per als animals. En un d’aquests accidents entrarà en escena un nou personatge, un home amb passat obscur que s’haurà de quedar al motel mentre li arreglen el cotxe.
El protagonista principal del film és el nen, i el missatge és la influència de l’educació i l’ambient són bàsics per al desenvolupament d’una persona. Lluny de rebre estímuls positius, sense figura paterna ni materna, abandonat de tota educació formal i familiar, en Ted es converteix en un “nen salvatge” que no se sap relacionar amb els demés, que només es mou per incentius materials i plaer físic, sense empatia i sense tenir en compte els demés. De fet, fa el que faríem tots nosaltres, respondre de la mateixa manera que ens tracten, seguint els models que tenim més a prop.
Pel·lícula tranquil·la, relaxant i angoixant alhora, que serveix per presentar al món cinematogràfic el director Graig William Macneill, que demostra la intenció de fer bon cinema, explicant una petita història terrorífica i real, sense deixar de banda el bon gust per la bellesa de les imatges, per molt dures que puguin ser. Espero que al Festival de Sitges li donin el que es mereix, algun tipus de reconeixement, i per demanar, el millor actor per en Jared Breeze, encara que no sé si els nens hi poden optar…
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=2Mnk8PZRxtc” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1