Pels que vàrem créixer fascinats pel cinema de l’apocalipsi (futur devastador salvatge tipus Mad Max a causa d’una brutal explosió terrícola nuclear), Turbokid ens feia molta, molta il·lusió.
Dirigida per EMA Films (François Simard, Anouk Whissell, Yoann-Karl Whissell) i produïda pel director de Hobo with a shotgun (2011) Jason Eisner, Turbokid prometia, sobretot per les potables crítiques que anaven apareixent a Fangoria o a The Hollywood Reporter, escrites per crítics nostàlgics per l’època ─el cinema dels vuitanta vull dir─ i totalment contagiats per un altre producte veritablement fascinant, Kung fu fury, el migmetratge de David Hasselhoff, entitat espiritual religiosa que seguim amb fervor els que ens considerem ateus no militants.
Turbokid és decebedora. D’acord, té aquell tuf de fetitxisme vintage dels primers films de Peter Jackson (oh, com trobo a faltar Bad taste davant dels insuportables Tolkiens) o el gran Verhoeven. Hi ha algun detallet de Carpenter i Spielberg, i tenim referències de Mega Man, Dragon ball Z, Power rangers o la Llegenda de Zelda, sense oblidar la més que clàssica iconografia dels films de Mad Max.
El problema ens bé quan la trama es basa només en carreres de bici mal rodades, amb una qualitat molt inferior a BMX bandits (1983) o Solarbabies (1986), films ja de per si dolents, però que es veuen amb curiositat passats 30 anys.
La història va d’un nen (Munro Chambers) que viu sol en un búnquer després d’una suposada guerra nuclear. Hi ha una manca d’aigua i un sàdic anomenat neo Zeus (Michael Ironside), vol controlar el pati. Veiem un robot o cíborg que es diu Apple (Laurence Leboeuf) i Turbokid va amunt i avall de la pantalla amb la seva bici BMX, apareix un personatge vestit literalment d’Indiana Jones llardós que és la viva imatge de l’heroi alfa dels vuitanta.
Turbokid va ser una bona idea del curt que es va fel pel film ABC’s of death (2012) i que es deia T is for Turbo. Com en la majoria d’aquests casos, un curt s’hauria de quedar en un curt o en un migmetratge com Kung fu fury. Potser aquest film el defensaran els pertorbats i defensors del VHS i els televisors de tub catòdic, com ara ha defensat fa poc Quentin Tarantino.
Jo em quedo amb el meu Netflix i Amazon Prime. I a mi que em deixin en pau.
[sz-youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=HxyH-adavb8″ /]
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo