Preàmbul: Ray Donovan va al gra.
La tercera temporada és la millor d’aquesta sèrie de Showtime, per l’elenc d’actors i unes interpretacions brillants i per un guió quasi perfecte que relliga magistralment totes les subtrames i que deixa en suspens la resolució d’alguna part fonamental del guió.
Ray Donovan és un veritable combat de dramatúrgia al més alt nivell. Jon Voight (Mickey Donovan) fa una de les interpretacions més esplèndides de la seva vida. La seva naturalitat, capítol rere capítol, temporada rere temporada, fa més aterridor aquest carismàtic i seductor avi embolicatroques, bebedor i més putero que mai. No és dolent, és egoista i prou. Un gandul. Aviat no li quedarà cap fill que el vulgui al costat, però l’estimen, malgrat que està a punt que la màfia armènia se li carregui la família. Però la família és la família en aquesta història sobre els Donovan i en Ray (Liev Schreiber), el seu cap.
Per adobar-ho, apareix una família nova, els multimilionaris Finney. El cap, Andrew Finney, és interpretat per un sempre monstruós Ian McShane, que sempre broda el paper de cabronàs malparit de collons. No hi ha cap duel interpretatiu directe amb Voight, però un i altre acaparen la pantalla amb una potència interpretativa bestial en cada una de les seves escenes. És el poderós influent amb tentacles a la política i arreu. Per això fitxa Ray Donovan, un personatge que es dedica a fer la feina bruta de la gent més influent de Hollywood, amb mètodes que són de superheroi sense superpoders, però amb una sort i una punteria extraordinàries.
En aquesta tercera entrada s’han remarcat més les històries/subtrames dels membres de la família i, a més, s’hi observa una creixent rellevància femenina, com ha de ser en una sèrie creada per Ann Biderman. Les tribulacions d’Abby (Paula Malcomson) i Bridget (Kerris Dorsey), la seva filla, enamorada d’un professor de l’institut, centren bona part dels capítols d’una temporada en què la trama principal té la marca notable d’una altra dona: Paige Finney (Katie Holmes), la filla gran de la família multimilionària, que ambiciona un equip de l’NFL, que tindrà un afer especial amb Ray, que comença a partir una metamorfosi.
Sense deixar de ser el recargolat i l’estressat de sempre, en Ray comença a canviar. Comença a pensar en el seu futur. I comença a preparar-se per a una vida més tranquil·la. Farà un esforç enorme per dur aquest equip de l’NFL a Los Angeles, però a canvi d’unes accions a franquícia.
En la densitat d’aquest guió travat i brillant, hi ha temps per a la política, la corrupció d’alta volada i els temes de medi ambient.
I quina és la trama principal? Per mi, el fil conductor que ha marcat la vida d’aquesta família catòlica de Boston, que ha emigrat a California, són els capellans pederastes. I aquí té un paper més que rellevant el father Romero (Leland Orser), mossèn malgrat haver estat víctima de la pederàstia, sant des d’un punt de vista cristià, perquè perdona. És el Bé. Però els investiga; perdona a canvi de penediment.
Contacta amb Brendan Bunchy (Dash Mihok), el germà ximplet, trist, alcohòlic i dèbil d’en Ray. Ho explica tot al mossèn Romero. Paral·lelament, s’enamora i es casa amb una lluitadora mexicana guapíssima, Teresa (Alyssa Diaz).
La història del germanastre afroamericà, Daryll, boxador que es fa dir Black Irish, serveix per explicar i reforçar l’egoisme sense escrúpols de Mickey Donovan. Un noi admirador i víctima del seu pare. I que ho perd tot, fins i tot la xicota, per culpa d’aquest vell xaruc, que, fins i tot, també té temps de fer el bé, salvant dones maltractades, matant el maltractador, si cal, però convertint-se en macarró de les seves defensades; per a ell proxeneta és massa fi.
Vam acabar la segona temporada amb Terrence Terry (Eddie Marsan), malalt de Parkinson, a la presó, per culpa del seu pare, que també el va embolicar en el mal negoci d’un atracament. Se’n surt gràcies al fet que Ray es ven l’ànima al diable. L’influent Andrew Finney el fa treure de la presó, malgrat que allà té un problema amb els aris, els nazis. En mata un durant una baralla, en què el volen despatxar. Aquests busquen venjança; aquesta trama no conclosa és aliment per als guions de la prometedora quarta temporada. Terry es refugia a can Ray. La solitària Abby, acabada de tornar de Boston amb la seva parentela, l’acull. La seva relació és cada cop més íntima. Més material per a la temporada vinent.
I en Ray? En aquesta temporada, se’ns ha presentat cada cop menys sinistre i més sensible i amb més escrúpols. Aprofita que té la dona reflexionant a Boston més estones a casa seva, amb els seus fills allunyats i conflictius. Des d’allà ho resolt tot: negocis i vida personal. En Ray contactarà amb el pare Romero. El primer cop Ray encara té l’ànima atrapada a l’infern.
Al final, Ray es confessa i demana perdó. Plors i penediment. I obté el perdó. Hi recaurà? Quin camí seguirà? És un tipus violent. Continuarà al costat bo? S’hi sabrà estar? La quarta temporada promet!
Epíleg: Ray Donovan va tan al gra, que no té intro: ni careta, ni tema principal.
Autor: Vador Garcia Arbós
Sóc periodista, i punt. Voldria ser vegetarià, però m'agraden massa els embotits, la cansalada i el pernil! I I avui confesso que sóc trekkie, estaferm de Besalú.
- Web: http://www.7canibales.com/
- Twitter: https://twitter.com/Vadorgarbos
- Facebook: https://www.facebook.com/vadorgarbos