Hi ha moltes maneres de parlar de la mort. Hi ha infinitat de maneres de mostrar la mort. Al cinema hem vist la mort des de totes les perspectives possibles. Morts en multitud, morts en soledat, morts èpiques o morts absurdes, morts poètiques o morts esgarrifoses. Són les morts clàssiques del cinema, però no són morts de veritat, de fet hi estem tan acostumats que continuem amb els ulls enganxats a la pantalla sense parpellejar, però hi ha una mort que ens agafa amb les defenses baixes, parlo de les morts properes o les morts quotidianes, aquesta que parla de la del veí del costat, d’un amic o d’un familiar. Aquesta mort ens fa por i és massa dolorosa, per això quan s’estrena una pel·lícula que parla d’aquest tema potser la nostra primera intenció és mirar cap a una altra banda perquè ningú té ganes d’anar al cinema a passar-ho malament.
Però de vegades hi ha un director que retrata com ningú les històries quotidianes, aquells drames tan propers que et poden passar a tu o a mi. Parlo de Cesc Gay i concretament de la seva última pel·lícula, Truman.
Truman parla de la mort, parla d’assumir la pròpia mort o la d’un ésser estimat, però ho fa amb la sensibilitat, la delicadesa i el bon humor necessaris per aconseguir que abandonem la sala amb un somriure.
Cesc Gay, guionista i director especialista a explicar històries d’amistats i els seus llaços afectius amb trames molt corals, ens ofereix a Truman una història amb només 2 personatges protagonistes (potser 3, si hi comptem el gos que dóna nom a la pel·lícula).
Tomás (un sorprenent Javier Cámara), viu al Canadà amb la seva família. Viatja a Madrid per passar quatre dies amb el seu amic d’infantesa i joventut Julián (el sempre extraordinari Ricardo Darín). Julián ha rebut el pitjor diagnòstic mèdic possible i quan es pensava que estava superant el càncer de pulmó, les últimes analítiques han confirmat que el càncer se li ha estès per la resta dels òrgans del cos. No té esperança de recuperació i ha pres la decisió de no sotmetre’s a cap més tractament de químio ni radioteràpia. Paral·lelament comença la tasca difícil de buscar una família que adopti en Truman un cop ell ja no pugui fer-se’n càrrec.
Entre els dos actors, igual que entre els 2 personatges, hi ha un equilibri i una química perfectes. Tomás és generós, capaç de tot per acontentar el seu amic, dóna tot el que cal sense demanar res a canvi, però també s’aparta a un costat quan cal. Julián és tot el contrari, encantador però egoista, divertit però malhumorat, insegur i a la vegada molt dur. Tomás és la generositat i Julián és la valentia. Ricardo Darín està excepcional com a Julián. Això no és cap novetat, Darín ja ens té acostumats a grans interpretacions. De fet l’actor aconsegueix fer fàcil el que és difícil i tan sols amb un gest o una mirada transmet una quantitat d’emocions que et deixa clavat a la butaca. Però per mi la veritable revelació de la pel·lícula és Javier Cámara. L’actor assumeix el gran repte de donar la rèplica a un Darín incommensurable i ho fa amb nota alta traspuant emotivitat amb una contenció increïble. Tota la pel·lícula és pura contenció. Expliquen més els silencis, els gestos i les mirades que no pas les paraules. La primera escena en què es troben els dos amics, sense necessitat de dir-se res inunden la pantalla d’una emoció i una delicadesa que ja no ens abandona al llarg de tot el metratge.
Amb un guió senzill i creïble, Gay aconsegueix la tasca difícil de no caure en la sensibleria, no hi ha grans discursos ni frases grandiloqüents que solen abundar en pel·lícules d’aquesta temàtica. Més aviat passa tot el contrari, Truman està farcida de naturalitat i sensibilitat amanida amb les gotes d’humor necessàries per parlar d’un dels grans temes del nostre temps, les ganes de viure o les ganes de morir dignament. És compatible aquesta dicotomia? A Truman sens dubte sí, ja que tracta d’una manera subtil i encertada la complexitat que implica tenir ganes de viure i a la vegada afrontar la mort i com afecta el cercle més íntim la mort d’una persona estimada.
Presentada amb molts elogis al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, guanyadora del premi Feroz Zinemaldia a la millor pel·lícula que concursa a la secció oficial i amb la Concha de Plata a la millor actuació ex aequo per a Ricardo Darín i Javier Cámara, hi ha qui diu que és la millor pel·lícula de Cesc Gay, i hi estic d’acord. De fet és la que deixa més pòsit, ja que passats els dies continues pensant en la pel·lícula i et deixa una sensació estranya, perquè Truman és intima i dolorosa però alhora optimista, Truman commou i motiva a parts iguals.
Molt, molt recomanable. 😉
Autor: Fatima Deulofeu
Administrativa i cara visible dels Serveis Socials de l'ajuntament de Blanes. Serièfila i cinèfila per vocació. Dormir està sobrevalorat i la vida social també. So say we all!
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AlfdeVe
- Facebook: https://www.facebook.com/fatima.deulofeu