El tema més recurrent en les reunions bastardes, qui diu reunions diu sopars, és la definició de bastard i de quins són els productes que mereixen aquest qualificatiu i, com a tal, aparèixer en el nostre prestigiós bloc. Com ja deveu saber, un any va guanyar com a millor film una pel·lícula que tenia de bastarda el mateix que tinc jo de japonès. Per tant la problemàtica continua encara latent i no la podrem solucionar mai. Una de les sèries que té molta rellevància pels Bastards és The good wife. Des de fa anys que l’amic Víctor González fa una anàlisi exhaustiva de cada temporada i, evidentment, rep alguna represàlia perquè aquesta sèrie podria ser catalogada de poc bastarda. Avui em toca a mi defensar-la i comprovareu que la setena temporada beu de les fonts de la bastardia, fins i tot molt més que no pas sèries de persones que caminen després de morir. M’ho posa molt fàcil el personatge d’Eli Gold (Alan Cumming), present durant tota la sèrie però que ara pren un paper més imprescindible, perquè és el que aporta humor, astúcia i equilibri. Aquí teniu les meves raons en els primers capítols de la temporada. Estic segur que en Víctor ja us en farà el resum quan finalitzi.
Primer capítol: Zombis nazis – Eli Gold, després d’haver estat acomiadat de la feina es desfoga mirant aquest clàssic del cinema noruec modern.
Segon capítol: deixat endur per la ràbia, encara latent, el mateix Eli Gold desitja a la seva contrincant que pateixi els mateixos terrors d’It follows.
Tercer capítol: en el canvi de despatx en Gold perd espai i el col·loquen en un lloc minúscul, no pot ni obrir la porta del tot. Aquest petit habitacle es converteix en el camerino dels germans Marx. Només hi faltaria algú que demanés «i dos ous durs».
Quart capítol: la trama, massa seriosa, no permet l’aparició de la bastardia. Fins i tot som respectuosos quan es parla de l’eutanàsia, no com l’Amenábar…
Cinquè capítol: l’Eli ha de fer molta tasca d’espionatge per conèixer els nous enemics, per això fa servir la seva secretària. En alguns moments, a causa de la maldestra actuació dels nous espies, semblen sortits de Superagent 86.
Sisè capítol: en una discussió entre Eli Gold i la nova cap de campanya de Peter Florrick, ell li diu «els homes més poderosos són els que ningú sap que existeixen», i ella li contesta «jo també he vist Sospitosos habituals». Tots drets aplaudint!
Setè capítol: quin referent més bastard voleu que El cotxe fantàstic? Doncs, això.
Vuitè capítol: tot i que tracta un tema tan seriós com l’avortament, el referent del dia són els Monty Python. L’Ely s’erigeix en gentleman a la cerca de l’amor i amb aires maldestres intenta seduir l’ex-miss Amèrica Vanessa Williams (Eraser, 1996). Fins i tot li explica un acudit que recorda la conversa de peixera a El sentit de la vida (1983).
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=DmdtISJDmww” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1