Una de les paradoxes del món cinematogràfic ─n’hi ha tantes que no caben en aquest espai─ és l’augment de produccions i la duplicitat dels productes a les sales d’exhibició. Cada setmana s’estrenen a Catalunya unes vuit pel·lícules de mitjana, tot i que tinguin visibilitat publicitària només tres o quatre. Aquestes vuit representa que han tingut la sort de trobar un forat a la jungla dels programadors. Els cinemes han d’escollir què projecten o què deixen aparcat i normalment no ho fan per criteris de qualitat (seria una decisió subjectiva) sinó que es fa per motius econòmics. Aquests motius poden ser en recaptació directa, és a dir, triar una pel·lícula perquè molta gent pagarà entrada, o poden ser per economia indirecta (subvencions o favors a les distribuïdores). No penseu que aquesta segona opció implica que hi hagi corrupció o sobres tancats, el que vol dir és que hi ha situacions que poden semblar estranyes quan es miren les xifres finals de recaptació, com ho demostra algun procés judicial que s’ha fet visible no fa gaires dies. Encara que els cinemes actuals tenen moltes sales per exhibir pel·lícules, la majoria de vegades decideixen programar un sol film a més d’una sala. D’aquesta manera les pel·lícules tenen molta oferta de seients durant l’estrena i al cap de poques setmanes ja desapareixen. És el fast cinema, tothom que hi vagi a la vegada i cada setmana uns productes diferents. El nou cinema, què hi farem…
Fins ara hem repassat les pel·lícules estrenades a la gran pantalla, però també n’hi ha que estan fetes per ser programades a televisió. Les tele-films tenen un públic fidel, sobretot el cap de setmana a la tarda en televisions privades, i antigament a Estrenos TV de la primera cadena estatal. La qualitat d’aquests films ha anat augmentant en els darrers anys, fins i tot hi ha una categoria als premis Emmy amb guardonats com ara Steven Soderbergh.
En tot aquest univers encara hi ha un altre espai de negoci, les produccions que es venen directament en DVD o Blu-ray, abans en VHS. Solien ser majoritàriament produccions de gènere terrorífic i/o pornogràfic, o eren films estrenats als cinemes a països llunyans i que arribaven a casa nostra directament en aquest format. Actualitzant les noves tecnologies i els canvis televisius amb plataformes diverses amb ofertes audiovisuals múltiples, tenim un nou format d’estrena cinematogràfica: VOD, la sigla en anglès per video on demand (vídeo a la carta).
Si fa uns quants anys us dic que un film d’acció amb Robert de Niro i amb un pressupost de 20 milions de dòlars no s’estrenaria als cinemes, tots ens estaríem esparracant les vestidures. Els temps han canviat. Heist és un film mediocre que només enganxa per l’argument: un pare intenta salvar la seva filla d’una malaltia, l’única solució és atracar un casino i poder pagar-li l’operació. Durant la fugida els atracadors segresten un autobús i són perseguits per tota la policia de l’estat. Ja ho veieu: una barreja de Mesures desesperades (1997), amb Michael Keaton, i Speed (1994), de Jan de Bont. Però el resultat és patètic, per tant ja està bé que vagi directament a VOD. Com que no ho fas bé, al racó de pensar.
Un altre exemple és Momentum, amb Olga Kurylenko i Morgan Freeman, una història de
polis i lladres també, més ben resolta i divertida que l’anterior, que no ha trobat espai a les sales comercials i l’han enviat al VOD. Segurament, i seguint aquest model, Ocho apellidos catalanes tindrà el seu càstig al racó de pensar quan s’estreni als EUA, a veure si ens fan justícia.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1