99
Explicar la realitat a partir de la ciència-ficció és un dels recursos més utilitzats al cinema. I no per repetitiu deixa de ser interessant ni deixa de ser una radiografia fantàstica de la societat actual, i pot fer ruboritzar més d’un.
Yorgos Lanthimos s’ha convertit en el director referent d’aquest tipus de films. Sap retratar a la perfecció l’element escollit amb imatges clares, sense limitacions narratives i amb una solvència digna només dels mestres com ell. Col·loco al seu nivell l’imprescindible Xavier Nolan, que amb Mommy va situar l’acció en un futur pròxim per parlar de l’educació, de la pèrdua i de la soledat. Tres del temes centrals també de l’univers Lanthimos.
Canino (2009) explicava la història d’una parella que construïa un model educatiu propi per als seus fills, creant un llenguatge únic, amb significats diferents dels que tenen les paraules que fem sevir la resta dels mortals, per protegir les criatures de la maldat exterior. Alps (2011) explorava la sensació de pèrdua, un sentiment que crea dolor i que intentem evitar a qualsevol preu. Els protagonistes del film eren un grup de persones que suplien les que morien durant un temps perquè els familiars del finat s’anessin acostumant progressivament a la pèrdua. Amb The lobster (2015) fa un pas més i avança en el procés creatiu. Internacionalitza el seu cinema, amb actors de primera fila com els
britànics Colin Farrell, Raquel Weisz i Olivia Colman, l’americà John C. Reilly o la francesa Lea Seydoux, a més de mantenir la seva actriu favorita de la Grècia natal Angeliki Papoulia. Aquesta globalitat és fa visible a la història. A les pel·lícules anteriors podíem trobar algun paral·lelisme amb la societat grega i pensar que no feia per a nosaltres el que explicava. Ara ja no podem mirar cap a una altra banda, ens toca el costat feble i s’hi entreté perquè ens adonem que els autèntics protagonistes de The lobster som nosaltres.
La primera escena de The lobster ens posa a prova: una dona condueix per una carretera, para el cotxe, baixa amb una pistola a la mà, està plovent i camina a través d’un prat fins a un grup de burros que pasturen. S’atura davant d’un i li tira un tret al cap. L’ase cau a terra i la dona se’n va. Títols de crèdit i continuem. No us explico res més perquè a partir d’aquí Yorgos Lanthimos ens convida a fer un viatge d’acompanyament en què ens haurem d’implicar si volem jugar. Farem companyia a personatges que lluiten contra la soledat. Una soledat que la societat actual no permet i uns solitaris que defensen la seva llibertat prohibint escollir.
Deixeu-vos emportar pel ritme constant, els sorpreses del guió i les fantàstiques interpretacions. Somriureu, us emocionareu, us veureu en algun moment a la pantalla, recordareu episodis de la vostra vida, coneixereu alguns dels personatges, perquè tots ells viuen al vostre voltant. Veureu una crítica feroç a la societat, a la recerca d’una vida fàcil, als estereotips, al matrimoni, a la solteria, a tenir fills, a la crueltat de l’amor, al romanticisme, a la felicitat i a la tristesa. The lobster ho té tot, per això és una de les millors pel·lícules que veureu aquest any. De fet, és la millor. Paraula de bastard.
PD: Lanthimos es caracteritza per un gust musical exquisit i converteix la música en un protagonista més. Algunes de les escenes més recordades dels seus films tenen com a excusa una cançó. Us deixo el mestre Narciso Yepes interpretant Romance anómino, una música que apareix a The lobster
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=UN6tcdiqELk” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1