Que complicada la vida, no? Anem passant pantalles, recollint monedes i cireres, trepitjant tortugues i altres espècies per arribar… a on? Quan som joves sembla que estarem eternament en aquest estat, i a l’edat adulta volem allargar les virtuts de la joventut fins que ja fem tant el ridícul que no ens queda més remei que acceptar l’edat que tenim. Quan arribem a la vellesa anem mirant enrere cercant una manera de viatjar al passat, fins que ens adonem que no hi podrem tornar i que, si tenim sort, la memòria serà l’única manera de reviure els moments intensos d’abans. Els remordiments són companys de viatge pessimistes, hauríem d’intentar no convidar-los a la festa. Em sembla que és massa difícil que no apareguin, per tant quan vinguin els tractem amb delicadesa i educació i els fem fora, amablement, sense rancor.
Youth és la darrera meravella de Paolo Sorrentino. A La grande bellezza ens mostrava un personatge que havia viscut la vida per inèrcia, seguint el dia a dia sense plantejar-se el futur i sense mirar pel retrovisor, fins que un fet aïllat el fa replantejar l’existència. A Youth el protagonista principal, interpretat per Michael Caine, ha dedicat la seva vida a la música (la seva feina) motivat per l’amor. Un amor i una manera d’expressar-lo molt particular i, a vegades, incomprès. L’acció es desenvolupa en un balneari de Suïssa on el músic passa les vacances, com cada any. La seva relació amb els altres hostes, sobretot el seu amic de tota la vida (Harvey Keitel), és l’excusa que té Sorrentino per reflexionar sobre els grans elements de la vida: l’amor, l’amistat, l’espiritualitat i la família. De fet, ha construït una pel·lícula des d’una visió holística de l’home, ens ensenya l’essència humana des del cos, la ment, l’emoció i l’esperit.
El cos: el deteriorament del pas del temps contrasta amb la bellesa de la joventut i de l’expressió corporal com un mitjà de comunicació tan potent com la paraula.
La ment: pensar, raonar, suposar, discutir, reflexionar… El balneari és el lloc ideal per treballar la ment i fer un camí interior necessari per relacionar-se amb els demés.
L’emoció: Freud ja ens ensenyava com poder fer aflorar aquells pensaments amagats i protegits pel super-jo. A vegades perquè les emocions puguin ser expressades també ens fa falta deixar la raó de banda. La tranquil·litat dels Alps suïssos ho permeten a la perfecció.
L’esperit: tots tenim espiritualitat, encara que ens hi rebel·lem i ho confonguem sovint amb la religiositat. Fer un repàs de la nostra vida, perdonar i ser perdonat, donar sentit a les nostres accions, són algunes de les tasques que ens permeten connectar amb l’ànima.
A tots els films de Sorrentino podem extreure el suc de la vida, i també ens regala personatges inoblidables, com ara l’actor en procés creatiu (Paul Dano) per interpretar el personatge de la seva vida (amb semblances al Birdman de Keaton), o la Miss Univers que visita el balneari, o el futbolista sud-americà passat de pes que intenta rehabilitar-se, o la massatgista a qui no li agrada parlar, o l’actriu veterana (Jane Fonda) que reflexiona sobre el futur del cinema i de la televisió. Tantes coses en una sola pel·lícula que no en fareu prou amb un visionat, tindreu ganes de veure-la més cops.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1