Em sento incapacitat per parlar d’Arthur C. Clarke en aquest blog, perquè hi ha un parell de bastards que en saben molt més i, per tant, si algun dia volen ja en faran un especial. Tampoc us puc parlar de la novel·la El fin de la inocencia del mateix autor, perquè hi ha blogs amics de literatura scifi (El Biblionauta) que ho faran amb més solvència. Per tant, em dedicaré a fer una parell de reflexions sobre Childhood’s end, la sèrie de televisió basada en l’obra homònima de Clarke, dirigida per Nick Hurran (The prisoner, Fortitude) i interpretada per Charles Dance (Joc de trons, Alien 3) i Mike Vogel (Under the dome, Bates Motel, The boy).
D’entrada, he de confessar que he gaudit de valent amb aquesta minisèrie de tres capítols perquè desconeixia totalment la història i m’ha anat sorprenent. De fet m’ha transportat a la meva infància quan mirava La dimensió desconeguda. Per posar en context els més joves us explico que La dimensió desconeguda (1959-1964) és una sèrie creada per Rod Serling que consta de 156 capítols de temàtica de ciència-ficció, fantasia o terror. Cada capítol, de mitja hora de durada aproximadament, comença amb Rod Serling fent una petita introducció i la història ens planteja una situació imaginària amb un final sorpresa que ens deixa asseguts al sofà comentant la jugada durant una estona. L’estil és molt semblant al que va fer servir Alfred Hitchcock a L’hora d’Alfred Hitchcock o, a la dècada dels vuitanta, a Tales of the unexpected, de Roald Dahl.
Childhood’s end es divideix en tres capítols de més d’una hora de durada. El primer és impressionant i per si sol ja funciona, de fet no necessitaria continuar la història si no fos que la novel·la original així ho demana. La sèrie explica una invasió alienígena que canvia totalment la vida terrestre, converteix la Terra en un planeta sense guerres, sense malalties, sense fam i amb recursos infinits per mantenir la humanitat eternament. Com sempre, hi ha persones que no es creuen que tot sigui tan fàcil i posen en dubte les intencions dels nouvinguts. Per això els extraterrestres agafen un humà perquè faci d’enllaç i mediador entre totes dues civilitzacions. El darrer capítol posarà els pèls de punta al boss Camps i recordarà el mestre Ibañez Serrador.
Arthur C. Clarke deia que havia escrit la novel·la per qüestionar la necessitat de les religions i per defensar la posició atea davant de la creació divina del món. Realment ho posa sobre la taula de manera brillant, ara només falta que cadascú de nosaltres en faci la reflexió que cregui oportuna.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1