The wolfpack va guanyar ara fa gairebé un any el premi del jurat al millor documental al festival de Sundance, un film imprescindible per veure la trajectòria dels germans Angulo, un clan de set nens que, tancats voluntàriament pels seus pares en un apartament de Nova York, feien la seva vida entre quatre parets menjant pizza, mirant films i disfressant-se dels seus personatges de cinema preferits sense saber de què anava el món exterior que els envoltava.
La mare dels infants ─ara ja adolescents─ va decidir un dia seguir les ordres del seu marit i no sortir mai de casa per protegir els fills de la societat exterior, seguint el programa home schooling que ofereix els Estats Units amb el seu certificat de professora.
Gairebé vint anys confinats a les habitacions d’un apartament donen per a molt, sobretot quan el grup de nens es dediquen a veure tota mena de films i recrear amb una càmera de vídeo barata les seves escenes preferides, com ara les dels films de Quentin Tarantino o el sublim Joker interpretat per Heath Ledger a El cavaller fosc.
Va ser precisament la directora, Crystal Moselle, la que els va veure en una de les escasses sortides que van fer per Nova York disfressats dels personatges mafiosos del film de Tarantino, Reservoir dogs amb les seves Ray Ban, just quan començaven a rebel·lar-se contra el pare, un ex-hare krishna alcoholitzat que els havia controlat amb mà de ferro des de ben petits. Moselle de seguida va entaular amistat amb ells, sobretot per la passió comuna que tenien pel cinema, i els germans varen deixar que entrés a casa seva amb tot el seu equip de rodatge.
El resultat podem dir que és com a mínim addictiu i recorda molt el documental Cinemania (2002), en què se seguien uns personatges de la ciutat de Nova York exclusivament dedicats a la cinefília més extrema, i que substituïen la seva vida pel visionat de films. A The wolfpack tenim això amb una gloriosa descripció antropològica d’aïllament malaltís dins del nucli familiar de la família Angulo. Un posthippisme mal entès i obsessiu que ens fa pensar molt com a pares, responsables principals d’evitar passar les nostres dèries als fills.
No us el perdeu.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo