Que jo sàpiga, cap escriptor s’ha inspirat mai a còpia de menjar amanida o beure Fanta. El nostre heroi a Twixt, com a bon aspirant a escriptor d’èxit, es fa un fart de beure –i no precisament Fanta–, però malgrat tot la inspiració no apareix. O sí. Apareix quan l’alcohol el tomba i en somnis se li apareix un gran escriptor com Edgar Allan Poe, que li diu què ha de fer per tenir èxit. El protagonista, Val Kilmer, interpreta un autor de tercera fila –un aspirant a Stephen King– que busca desesperadament la recepta de l’èxit, pressionat pels problemes de diners –la seva dona– i un editor que vol un supervendes. Jo faig com ell. Intento escriure alguna cosa digna en aquest meu primer post als Maleïts Bastards inspirant-me amb una copa. És clar que no deu ser el mateix beure un bon whisky o beure un Cresta Rosa del Mercadona. Potser si bec alguna cosa més bona escriuré millor –és una teoria.
Ja m’estic desviant del tema. Als meus companys bastards no els va agradar Twixt. A mi sí. Potser perquè se’n fot de molts tòpics sobre els grans escriptors, sobre què hem de fer per tenir èxit, sobre com escriure un gran final i fins i tot d’aquesta fal·lera pel cinema en 3D. La pel·lícula ens regala dos moments molt divertits quan surten unes ulleres gegantines al mig de la pantalla per avisar-nos que és ara que hi haurà efectes guais. És un detall. Crec que Coppola se’n fot, de la fal·lera de les 3D, amb aquesta petita incursió. Al cap i a la fi, ningú no va trobar a faltar les tres dimensions en cap moment, i si la història és prou bona, per què necessitem que surti de la pantalla?
L’absurditat hi és present sempre, tenyida d’humor. L’inici també és tòpic: la veu en off que ens presenta el poble on transcorre l’acció, que té un campanar on ja se sap que ha de passar alguna cosa perquè té set rellotges que marquen hores diferents. No hi falten els corbs –ocells de mal averany per excel·lència–, i que Poe mateix confessa que va triar per substituir no sé quin altre ocell perquè, de fet, canviant una mica els elements d’una història (no gaire) ja n’hi ha prou per aconseguir un altre to. Com si Poe hagués seguit uns dictats determinats, de la mateixa manera que deuen fer molts directors pressionats per la indústria, que acaben cenyint-se a un guió ja marcat que se sap que atreu les masses, però que potser no han triat i per això després proliferen els director’s cut? Què hauria passat si Poe hagués estat sotmès a la tirania d’un editor que li hagués reclamat un final determinat i que li hagués dit què no havia d’escriure?
Coppola va perdre un fill en un accident semblant al de la filla del protagonista de la pel·lícula. ¿Coppola busca també la inspiració, com si Kilmer fos el seu alter ego? Per resumir, em va agradar, em va fer riure (no sabia que els vampirs podien portar ferros ortopèdics), em va fer pensar, però suposo que també és perquè no vaig entrar a la sala pensant en el gran Coppola d’Apocalypse now i El Padrino. Suposo que amb la fama, es pot permetre fer el que vulgui, fins i tot aquesta incursió en el gènere –no sé si dir-ne de terror. Com molts autors i pintors que feien el que volien sense tenir en compte si era comercial o no, si Coppola només hagués fet el que li hagués donat la gana (com ara amb Twixt), potser s’hauria mort de fàstic.
Autor: Nuria Forns
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/NuriForns
- Facebook: https://www.facebook.com/nuriforns