Podria dir que tant Al Ghoug com Miles Millar, creadors d’aquesta pila d’escombraries televisiva, es mereixen directament un tret a la ròtula amb una retallada, però tampoc em fa una il·lusió especial acabar el post en aquest paràgraf, i segurament seria més constructiu evidenciar el motiu sense haver d’arribar a aquest extrem. Així doncs, em guanyaré el jornal.
Malgrat que és un subgènere narratiu consolidat des de fa dècades, la ficció distòpica és més viva que mai, i bona mostra d’això s’evidencia amb la publicació d’obres literàries juvenils com ara Els jocs de la fam i Divergent o de pel·lícules cada cop més comercials que tracten la temàtica, d’entre les quals trobem les merdes d’adaptacions cinematogràfiques dels llibres que us acabo de citar. En el passat, novel·les de gran magnitud i profunditat com 1984, de George Orwell ─traslladada al setè art el mateix any del títol per Michael Radford─ o Brave new world, d’Aldous Huxley ─ultratjada de manera infame per un telefilm─, la precursora Мы o Nosaltres en rus, escrita l’any 1920 per Ievgueni Ivànovitx Zamiatin, que s’acaba de publicar en català i que encara no he llegit, han representat, juntament amb certa obra de Philip K. Dick i Fahrenheit 451, de Ray Bradbury ─totes dues adaptades per al setè art ni més ni menys que per Ridley Scott i François Truffaut respectivament─; el fonament d’un subgènere que a molts ens apassiona, zombis a banda. Paraules majúscules, amigues i amics bastards. Pel que fa a obres creades originalment per la pantalla gran ens trobem d’entrada un llargmetratge clàssic com Metropolis, de Fritz Lang, la brillant i hilarant Brazil o la fosca i claustrofòbica Twelve monkeys, de Terry Gilliam, l’univers Matrix dels germans Wachowski, la infravalorada Equilibrium, de Kurt Wimmer, o la més recent Snowpiercer: deutora de la novel·la gràfica francesa Le Transperceneix, dirigida per Bong Joon Ho. Menció especial mereixen dues obres d’escassa pretensió, carregades d’un fort simbolisme, estèticament impactants i més centrades en l’acció: Mad Max 2, de George Miller, i Terminator, de James Cameron. I és que tots aquests títols han vestit de categoria aquesta mena de propostes, zombis a banda.
Els relats literaris i cinematogràfics que us he esmentat estan instal·lats al nostre imaginari col·lectiu i assentats com a part indispensable del gènere fantàstic. No només ens han entretingut, sinó que també ens han ajudat d’una manera o altra a dirigir una mirada crítica cap a allò que ens envolta, i a considerar les possibles conseqüències de la relació que té actualment la humanitat tant amb el planeta com amb ella mateixa. Em puc quedar tan ample afirmant que aquestes històries ens han motivat a pensar i especular ─unes més, d’altres menys─ més enllà de la nostra realitat, immersa en la bombolla autocomplaent on som, mentre ens conviden a analitzar les causes provables que ens poden dur al caos, al totalitarisme, o a tot plegat a la vegada. Sense la Revolució Industrial, les grans guerres, els autoritarismes, l’escalada nuclear, l’efecte hivernacle i la gairebé sempre miserable condició humana; segurament no necessitaríem advertiments com les distopies.
Doncs bé, el món de la televisió, zombis a banda, no ens havia ofert fins ara una antitopia postapocalíptica ─que em consti. Cap problema, amb Into the badlands, des de la cadena AMC es pixen sense complexos en els nostres referents literaris i cinematogràfics, amb una minisèrie de sis episodis que ha estat renovada per una segona temporada. Aquesta producció televisiva ens situa en un futur relativament llunyà inspirat en els EUA fundacionals i la Xina o el Japó medieval tan estèticament com moralment, on després d’una apocalipsi indeterminada, suposadament causada per armes molt potents, una part del país de les barres i estrelles ─ara anomenat Badlands─ es divideix en set territoris, governats cada un d’ells amb mà de ferro per unes figures autoritàries i totalitàries anomenades barons, que gestionen els seus territoris i esclaus mitjançant uns súbdits-guerrers anomenats clippers, els quals transcendeixen als icònics encenedors a base d’hòsties. Així doncs, en un món sense armes de foc i en un context hostil, la supervivència de l’espècie implica aprendre a repartir pinyes, saber fer anar una navalla suïssa, o bé ajupir el cap i ser un vassall. Tota una metàfora del dia a dia.
En aquesta conjuntura se’ns proposa una aventura força mancada de guió i plena de tòpics sense aportar res de nou o mínimament original ni entretenir, i en què el llibret sembla exclusivament un vehicle al servei del millor que la sèrie ens ofereix: les coreografies marcials. El vestuari resulta entre ridícul i extravagant, es troba a faltar brutícia i mala llet, a la vegada que detalls com shurikens amb forma de papallona, i els factors sobrenatural i religiós arriben a provocar vergonya aliena de debò, com la història en si mateixa. Les interpretacions deixen força a desitjar i l’interès per tot allò que pugui anar succeint s’esvaeix a mesura que la història avança. En definitiva, un collage poc convincent i original que us robarà quatre hores de la vostra vida que no tornaran mai més.
I ara us preguntareu, per què us he donat atabalat amb el segon paràgraf? En primer lloc, perquè m’ha donat la santa gana. En segon lloc, perquè us recomano qualsevol dels títols que he esmentat, incloent-hi el llibre que no m’he llegit, abans de perdre quatre hores d’aquesta manera. Amics bastards, a una aventura distòpica com a mínim se li demana que entretingui o convidi a pensar, i aquesta proposta; no fa ni una cosa ni l’altra, zombis a banda.
