Feia molt de temps que els fans de The X-Files esperàvem aquest moment, el retorn, el retrobament dels genuïns (ex)agents de l’FBI Fox Mulder i Dana Scully, els grans investigadors d’allò paranormal per antonomàsia, els croats combatents de les conspiracions més fosques i ocultes, els defensors de la veritat en el sentit més ampli de la paraula. Com sempre que hi ha un retorn d’un producte passat més o menys emblemàtic, no podia faltar la pregunta del milió: feia falta? I també com sempre és massa aviat per dir-ho. No obstant això, de moment m’inclino a qualificar aquesta nova i curta etapa (en principi només desenvolupada en 6 episodis) de gran rentrée que manté quasi intactes l’estil i el to de la sèrie original. Cal recordar que The X-Files, una sèrie que va marcar més d’una generació i que va provocar una inèdita i popular revifalla de la ciència-ficció durant la dècada dels noranta, tenia el seu gran fort –sobretot– en la química que desprenien els seus dos antagònics i alhora complementaris protagonistes, i en la complexa teranyina de teories conspiranoiques i conxorxes enrevessades que les trames van anar conferint i desenvolupant al llarg de les seves respectives nou temporades. Aquesta trama principal, la de la conspiració d’origen alienígena que definia el full de ruta de la sèrie, sovint la més feixuga i la més difícil de pair, es combinava amb una segona línia d’episodis autoconclusius que eren de consum molt més ràpid, alguns dels quals van aconseguir passar als annals del gènere per si sols.
Com deia, l’arrencada d’aquesta segona etapa segueix la línia, l’estil i sobretot el ritme de la trama original, un modus operandi sempre emparentat amb el millor cinema negre i d’espies més clàssic. Qualificar de decepció els primers episodis –com ja han fet moltes veus doctes en la matèria que casualment són sempre les posseïdores dels arguments legítims– és no haver entès la sèrie original, la seva essència, i sobretot és, a més, haver oblidat el seu episodi pilot, que casualment també apuntava a una casuística plena d’abduccions i avions invisibles creats per l’home amb tecnologia alienígena (una picada d’ullet als orígens?). Aquí és on el seu creador, Chris Carter, que com George Lucas és un gran arquitecte de mitologies i arguments però un narrador massa irregular, deixa clar que el que pretén és oferir-nos una continuació en tota regla de la seva gran obra, convidar-nos a viure un despertar de la veritat, una reactivació de la seva recerca, tot i que adaptada als nous temps, a les noves tecnologies, ara amb uns personatges protagonistes que han envellit magníficament (incloent-hi l’ambigu i mai prou valorat director adjunt Skinner), que han madurat i han enriquit la seva química amb una història d’amor i un fill en comú del qual sabem molt poc. Magnífica, també, la sempre inquietant aparició del fumador, amb una posada al dia que vint anys enrere tots intuíem.
Entranyable és també el fet de mantenir quasi intacta la careta d’entrada, una icona d’aquells grisos anys noranta, tota una declaració d’intencions en el sentit que als mites i als símbols –senyor Abrams– se’ls tracta amb respecte. Aquesta nova etapa hauria de tenir, doncs, els ingredients necessaris per créixer i donar als fans més genuïns noves vetllades de terror i glòria, tot i que dubto de la paciència de les televisions actuals, lligades als grans resultats des del minut zero, la negació dels quals ha estat i és causa directa de la mort prematura de productes que feien augurar interessants horitzons o la pervivència de sèries que encara ara s’aguanten només gràcies a buides i infectes modes medievals o necròtiques.
És cert que en el primer episodi potser trobem a faltar una mica d’explicació d’allò que ha passat entre la darrera pel·lícula de la saga, Creer és la clave, i aquest inici de la temporada 10, és a dir, parlar més dels personatges i del seu drama personal en comptes d’anar quasi atropelladament per feina, reincorporant els dos personatges a l’FBI sense massa explicacions per aplacar ben aviat les taquicàrdies i golafreries del gran circ catòdic. Per sort, el segon episodi, ja amb més ritme, solidesa argumental i referents emblemàtics (des del Kubrick més existencial a Planet of the apes, Scanners, The Fury i Firestarter), apunta a notable alt amb escenes i imatges tan enigmàtiques com pertorbadores marca de la casa (els nens deformes, el secret de la nena de la piscina, l’atac de la boja a un pobre gat que passava per allà, l’autocesària homenatge a Prometheus), i confirma que aquest retorn manté intactes la seva mecànica i els seus trets diferencials. Uns punts a favor que sens dubte, en els temps que corren, també poden simbolitzar la crònica d’una mort anunciada. Perquè tornar, amics i amigues, no sempre és agraït, i sovint només significa, com cantava el gran Carlos Gardel a ritme de tango, “vivir con el alma aferrada a un dulce recuerdo que lloro otra vez”. En tot cas, faríem bé de no oblidar mai, sobretot els inconformistes, i pel que pugui ser, que la veritat estarà sempre allà fora.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat