Sé que a molts de vosaltres us posen les malles. I els pijames. Per horteres que siguin. Tot és qüestió de gustos, suposo. També sé que ja us poseu catxondos només de veure un simple teaser i que literalment mulleu les calces si es tracta d’un tràiler en què s’enganya el personal o se’ns explica mitja pel·li directament. Ho sé perquè us mateu a palles confessant els vostres plaers a Mr. Facebook i a Mrs. Twitter. Parlo d’aquesta febre cinematogràfica i serièfila que fa anys que ens afecta i que ara es pot qualificar d’autèntica epidèmia: el gènere dels superherois.
Al principi em feia gràcia, sobretot veure a la pantalla (gran o petita) la translació en imatge en moviment d’aquells universos que de petit i adolescent m’havien fet disfrutar tant. Però què voleu que us digui, a mi se m’està passant l’arròs o bé l’ombra allargada de Peter Pan s’està esvaint, però el cas és que ja no friso tant amb aquesta colla innombrable d’éssers vanitosos que apareixen constantment capficats a salvar les nostres vides miserables d’aquest món marcat per la crisi i les amenaces terroristes. Els 4 Fantàstics, Els Vengadors, els X-Men, els Supermans, els Spidermans actuals… resulten cada vegada més patètics, decidits a no aportar res de nou, que no sigui donar hòsties i més hòsties als malvats de torn.
Però tots són iguals? Esclar que no, intermitentment apareixen superherois més crepusculars, foscos, traumatitzats pels seus traumes i psicologies complexes, que em reprenen l’interès per un gènere estimat (penso en El Protegido/Umbreakable, el Batman de la trilogia Nolan). També herois que toquen més de peus a terra, que s’han de cosir a mà un vestit per no continuar fent el pena quan surten de casa, que descobreixen que els poders els pesen més que els ous d’acer d’en Colosso (com el Daredevil de Netflix). I què puc dir dels antiherois, aquesta figura que em té el cor robat des que vaig descobrir Han Solo i Snake Plissken al cinema, i que ha entrat de ple al món de les malles i les festes de pijames per enfotre’s a la cara de la resta de companys de professió i altres mutants amb qui conviuen. En aquest sentit, després de l’aire fresc que ens han aportat recentment els Guardians de la galàxia i quan ja començava a desesperar va i entra en acció Pool, Deadpool. El superheroi més macarra, transgressor i amoral que hagi vist mai. I és clar, bastard!
Deadpool porta a l’extrem allò que l’era moderna del còmic fa temps que planetja: l’humor negre, la sexualitat, la meta crítica i el que hem dit, l’antiheroisme.
El cinema de Marvel és fonamentalment còmic i personatges com Iron Man són autèntica sàtira amb potes. Però quan aquest humor ja fa temps que començava a ser recurrent i fàcil (els darrers Venjadors ens van fer enrojolar) apareix aquest esperpent vestit de vermell per camuflar la sang que esquitxa i la cara de testicle rugós que té, anomenat Deadpool, per servir-nos una de les millors crítiques i reflexions que podem trobar sobre el gènere de superherois. I el que és millor: ens diverteix i ens fa petar de riure.
Ho aconsegueix Tim Miller, i aquí que pregui nota el sobrevalorat Joss Whedon com tants d’altres, amb molt menys pressupost i portant al límit l’enginy i els recursos. Un exemple: que han d’aparèixer els X-Men al rescat del nostre protagonista, doncs només en posem dos (de putos secundaris) i a més ho denunciem obertament a l’audiència. D’això, se’n diu transparència. I per què no, amb la mateixa picarseca que demostra el personatge, hi cardem cameos involuntaris del mateix Lobezno. Fent-hi referències constants o al final amb una aparició estel·lar del mateix Hugh Jackman (amb trampa inclosa).
Direu que talli el rotllo i que parli de la pel·lícula. Doncs què voleu que us digui, no estic obligat a fer-ho, que per això escric gratis. També perquè l’argument és el de menys, que la sinopsi és canònica: superheroi amb un passat, que es fa mutant per les circumstàncies i com que les veu de tots colors es vol venjar del malvat de la funció que l’ha torturat i ha de salvar l’estimada a l’últim instant. L’habilitat és que tot això està narrat amb gràcia, amb una gran escena d’acció inicial que dura fins quasi bé el final, intercalada per flashbacks al més pur estil Sherlock (és a dir, com el mecanisme de les caixes de nines russes, una dins de l’altra), saltpebrat per acudits i frases de guió enginyoses d’aquest antiheroi mercenari, tan malparlat, com sarcàstic i cínic. Perquè mentre uns van en grupet per demostrar constantment qui la té més grossa, Deadpool deixa clar que amb la llengua no el guanya ningú. Com raja el paio! No se’n salva ningú, ni l’apuntador.
En aquest sentit, Ryan Reynolds està sublim en el paper de Wade Wilson/Deadpool. S’enfot d’ell mateix i tot en diversos moments, quan fa referència a les seves dots interpretatives i al fet que no es vol tornar a vestir de verd (ell va ser un vergonyant Llanterna Verda).
En resum, la sensació que he tingut en sortir del cinema és la mateixa que em va produir el millor superheroi servit per Sam Raimi: Darkman.
En qui pensàveu si no…?!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn