La Michonne i en Rick, en ser literalment enxampats adormits i en pilota picada després de la seva sessió terapèutica de superació del dol per l’amic Jesús, són informats per aquest, juntament amb el nucli dur de Nova Alexandria; de l’existència d’un altre assentament amb abundant menjar en el qual hi viu, però mancat de munició i armament, obrint la porta a un possible bescanvi. Així doncs, el fill de Déu en terra de mossegadors els proposa teixir una xarxa de desenvolupament comunitari i veïnal, convidant un destacament dels protagonistes a conèixer la seva gent i a tastar pastissets amb l’objectiu de poder arribar a alguna mena de cooperació cristiana. Total, que la nova parelleta interracial, juntament amb el nou col·lega, en Daryl, en Glenn, la seva estimada Maggie i l’Abraham -qui presenta lleugers conflictes existencials i sembla ser que vol incloure a la Sasha en el seu menú sexual amb la Rosita-; decideixen programar una excursió per veure si poden establir una dinàmica positiva i cordial amb uns nous veïns que, sincerament, no m’esperava.
En arribar la colla a casa del nostre superheroi cristià preferit i després de rescatar a uns amics seus pel camí com a bons samaritans, se’ls presenta just davant un assentament decorat amb un mur protector del mateix fabricant que el d’Alexandria ─o manllevat al mateix lloc─, que amaga cultius, bestiar i una mansió impressionant. Dins, el comitè de benvinguda representat per l’alcalde els envia a la dutxa, donant per fet passar-se’ls per la pedra i que la higiene corporal és important per aquesta escomesa. En Rick, amb l’ullet del cul com la boca d’en Suprunaman després de degustar el seu fruit preferit, delega el parlament i possible enculada negociadora a la Maggie, qui acaba descobrint que l’alcalde en qüestió, a banda de ser un bocamoll petulant i fanfarró, és un imbècil; qualitat de molts dels personatges qui duen escrit al front: “moriré d’una manera horrible i dolorosa”. Doncs bé, després d’haver d’aguantar al fantasma de torn es produeix l’escena clau, que a banda de bordejar el surrealisme més salvatge, ens demostra que els nostres amics són unes bèsties sanguinàries, amb principis, això sí, o si més no els mínims.
Retorna una expedició del poble acollonida, han perdut un company i patit el segrest d’un altre per part d’un tal Negan, qui els extorqueix per aliments, i els proposa augmentar les entregues de menjar i matar al gilipolles de l’alcalde per restaurar la pau entre la comunitat de mafiosos coaccionadors i la de camperols donats pel sac sense bales. Total, es munta una esbroncada en què l’alcalde acaba ferit d’una punxada al ventre per part d’un dels recentment arribats i aquest amb la caròtida i la jugular rebentades pel xèrif, qui ple de sang de la boca fins al pitet, amb l’adrenalina a dalt de tot i davant de les mirades d’estupefacció dels presents, expressa amb certa espontaneïtat: “Què? Ha estat ell.”. Un moment tant hilarant i còmic, com excel·lent. D’altra banda l’Abraham, qui encara va més calent que una torradora a primera hora del matí, experimenta mentre està sent escanyat enmig de la baralla, una mena d’orgasme per estrangulació -un David Carradine, vaja- que sembla aclarir, o no, els seus problemes vitals i de passada demostrar que no hi és tot, ni de bon tros. El resultat de tot plegat és l’alcalde abaixant-se els pantalons davant la Maggie i donant-los menjar per un tub a canvi que s’encarreguin de la gent d’en Negan, posteriorment a què el Rick’s Team s’oferís amb un parell, suficiència i tota la tranquil·litat del món comunicant que la seva trobada amb un destacament d’ells acabà en una massacre de matons de pa sucat amb oli. La colla pessigolla marxa amb la manteca, el supervivent dels camperols acollonits -per reunir informació de la Negan’s Army- , en Jesús, i fins la propera.
Després de la tempesta succeïda , la baixada de ritme no ha estat com de costum i aquest s’ha mantingut força, presentant nous personatges i elements de cara a la gran guerra pels recursos i el territori que s’està plantejant per aquestes contrades zombificades. Espero si més no que es gestioni tot plegat sense estirar massa la trama, però tampoc fulminant-la de manera sobtada o ridículament com s’ha donat el cas en més d’una ocasió. S’ha de reconèixer que durant aquest any la sèrie ha assolit aquelles característiques i quotes de nivell que molts hem reclamat, a adquirit nous i interessants personatges que s’han adaptat al grup ampliant les possibilitats narratives i seria una llàstima que una mala execució de l’arc argumental, un plantejament erroni o un desenllaç desfortunat engeguessin a rodar una temporada que té possibilitats de convertir-se en la millor fins al moment. Esperarem.
El que a mi se’m presenta forçat i no em lliga gens és, en l’aparent curta distància geogràfica entre els camperols, els mafiosos, Alexandria, els de la W i la concentràció de la pedrera: com és que fins que la tropa d’en Rick no ha arribat ningú es coneixia? Us heu fixat la quantitat de comunitats existents? Guionistes, jo hi veig forats.
I a tot això dues coses a tenir en compte, el plantejament del serial en un Western en fons i forma de manera cada cop més evident i progressiva des dels darrers episodis, i que a la Vil·la del Pingüí, després de reclamar-ho de manera vehement des d’aquí, tot i que amb el·lipsis temporals pel que fa al tema; es folla. Endavant les atxes!
