Atom Egoyan és l’exemple d’un director en davallada constant, tot i que té la capacitat d’enlluernar el públic amb propostes noves i de generar expectatives que, malauradament, creen decepció. El director egipci va enamorar critica i públic amb Exòtica (1994) i El dulce porvenir (1997), a partir d’aquí amb l’entrada al nou mil·lenni va aparèixer una gran irregularitat en les seves obres. Seria injust carregar-se la seva filmografia violentament 
perquè està plena de bones intencions i de qualitat esporàdica. Els últims treballs en són l’exemple més clar, tant Condenados (2013), amb Colin Firth i Reese Witherspoon, que es basava en el cas West Memphis three sobre els assassinats de tres nens a Arkansas, com Cautivos (2014), amb Ryan Reynolds i Rosario Dawson, en què parlava de la pèrdua d’un ésser estimat i de la pederàstia a partir del segrest d’una nena. Totes dues eren pel·lícules que arrancaven molt bé i que anaven perdent gas fins que es convertien en un ens sense ànima, en una història fluixa que deixava un mal regust de boca. No vols caldo?, doncs tres tasses. La tercera tassa es diu Remember i es va estrenat la setmana passada a casa nostra.
Amb dues llegendes vives del cinema mundial, Christopher Plummer i Martin Landau, i una història atractiva, Egoyan ens planteja un argument amb reminiscències de Marathon man (1976), Odessa (1974) i Els nens del Brasil (1978). El seu protagonista és un jueu a l’ocàs de la vida, en què l’acompanya una demència bastant accentuada i que ha de fer servir recursos semblants als de Leonard (Guy Pearce) de Memento (2000). En Zet s’escapa del geriàtric i amb l’ajuda d’una carta escrita pel seu amic Max haurà de buscar i matar un antic oficial nazi d’Austwich, que va posar fi a la vida de les famílies del dos avis. Aquest periple el portarà a conèixer personatges d’allò més heterogenis que formaran un mosaic explicatiu de la societat americana.
El gran problema de Remember, a més de deixar-se l’originalitat a cada seqüència, és la poca consistència del guió, que trontolla a cada pèrdua de memòria del protagonista, i que ens aboca a un final previsible, mal ambientat, indigne d’una pel·lícula que s’estrena als cinemes i habitual en sèries de televisió de TV3.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=vFxXCoprNqc” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1