De tant veure cinema des de ben petit, si una cosa m’ha quedat clara és que mai no robaré un banc. Mira que n’he vist, de pel·lícules de lladres i polis, i d’atracaments perfectes, i ja em direu en quina les coses acaben bé, i si és el cas, quin patir! I ja poden passar els anys i ens poden explicar la mateixa història, mil i una vegades contada, però aquest subgènere, el dels cops criminals a bancs, continua oferint periòdicament grans pel·lícules. Com és el cas de Triple 9, un dels thrillers més nihilistes que he vist darrerament. I, només per això, ja entra a formar part de la meva collita preferida de l’any.
Ja us adverteixo d’entrada, però, que els que busqueu coses noves i estímuls audiovisuals mai experimentats cerqueu en un altre lloc, perquè Triple 9 juga en terreny comú, abonat per les convencions de gènere i personatges més que prototípics. Encara més, potser s’enmiralla massa i tot en aquest clàssic modern que és Heat (1995) de Michael Mann, mestre de mestres. Amb més ínfules transcendentals i tot.
El film és obra de l’australià John Hillcoat, un director que fins ara prometia més del que ens oferia. La majoria l’associareu amb La carretera (The road), una traslació prou correcta de l’obra mestra literària de Cormac McCarthy que, si sobresurt per una cosa, és pel seu marcat nihilisme, servit sense concessions tant en el llibre com a la pantalla. En aquesta ocasió aquesta actitud desesperant en què no es dóna fe a cap valor la trasllada als fonaments que sostenen la ciutat nord-americana d’Atlanta, un món marcat per la lletjor, la violència i la desesperança, i dominat per un món criminal que implica tant lladres com policies,
Sense prolegòmens, el film ens trasllada de ple a la decrepitud moral d’un grup de delinqüents manat per un àngel caigut (Chiwetel Ejiofor), majoritàriament format per exsoldats i policies corruptes que cobren xecs tan suculents com els que reben alguns polítics d’aquí, i que es troben forçats a atracar un banc per interessos de la màfia jueva-russa, que és qui talla el bacallà (i altres coses) en aquesta ciutat. Per acabar-ho d’adobar, a la trama hi tenen cabuda una banda de mara salvatrucha d’aquelles que tan sols et miren a la cara i t’escagarrines, prostitutes de baixa estofa i ionquis de tota mena. Un poti-poti selecte que, ficat en el mateix sac, només pot esclatar com us podeu imaginar, sobretot si entren en acció un policia idealista (Casey Affleck) i un tinent que té clar que si es vol guanyar la guerra s’ha de jugar més fort que el rival. I no, no parlem de Mourinho ni Simeone, sinó de Woody Harrelson, que es mostra pletòric sobreactuant en el seu paper. Millor està Kate Winslet, irreconeixible com a capo mafiosa kosher pentinada a l’estil de les madames de burdell dels anys vuitanta, o el que és el mateix, com Zsa Zsa Gabor.
Trobareu moltes crítiques desfavorables i gens compassives respecte a aquesta pel·lícula; també d’altres de tan excessives que consideren que fins i tot reinventa el gènere. Jo no diria tant, però m’acosto més als segons perquè la pel·lícula m’ha fet trempar, i no només pel culet que ensenya el floreru de la Gal Gadot.
Això sí, després d’aquesta experiència cinematogràfica, a més de no robar mai potser tampoc trucaré a la policia, ni que sigui per un 999…
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn