La pantalla queda en negre i espero sentir la veu de Julianna Margulies convidant-me a seguir amb …the next episode, però no… silenci absolut, foscor, res. He arribat al final. Ja està. Després de 7 temporades i 157 capítols he acabat The good wife. Sento com si m’haguessin fotut una bufetada sonora i no sé com reaccionar. M’acabo l’últim glop de vi i em quedo pensant en el que acabo de veure i encara no sé si m’ha agradat. D’entrada penso que no, que massa atropellat tot, massa ambigu, massa obert i potser massa dolorós per un espectador que esperava un final més generós. Omplo una altra copa per pensar-hi més a fons…
The good wife, creada pel matrimoni format per Robert i Michelle King, ha sigut una de les grans sèries de l’última dècada amb 5 temporades brillants i dues temporades bones. Al començament semblava senzillament una sèrie procedimental d’advocats amb el cas de la setmana i protagonitzada per Alicia Florrick (en endavant Alishia…), la bona esposa que es queda al costat del marit que l’ha humiliat i enganyat per aparentar que tot va bé i que li fa costat. Però aquesta sèrie no era només el que semblava, The good wife mai s’ha conformat amb ser el que se n’esperava, sempre ha anat per davant, sempre ha anat més enllà. El que realment havia començat era la construcció d’un dels millors personatges femenins dels últims anys.
The good wife és la transformació d’una esposa submisa, hipòcritament santa i amb un punt masclista, experta a quedar bé i aparentar, en una advocada segura d’ella mateixa, cínica i valenta, que descobreix les aptituds i el potencial que tenia amagats. Però la Florrick no és qualsevol advocada que comença, és la dona del fiscal de l’Estat, que ha après que fer veure que es quedava al costat del seu marit beneficiava ambdues parts.
Aquests 157 capítols ens han donat capítols bons, capítols molt bons i capítols brillants. No seria descabellat afirmar que moltes vegades els pitjors capítols de The good wife eren els millors 45 minuts de ficció setmanals. Aquestes 7 temporades ens han deixat casos cèlebres amb una inquietant proximitat a la realitat, judicis delirants per l’extravagància dels acusats o dels mateixos jutges que han anat passant per la sèrie i que in my opinion seran divertidament recordats, un toc de comèdia i humor que tantes rialles ens ha provocat, una gran BSO o el descobriment que als ascensors hi poden passar coses molt interessants, alguna llàgrima, o moltes, i sobretot personatges grandiosos, secundaris o recurrents, que s’han convertit en autèntics robaplànols dels personatges principals. De fet un dels punts forts de la sèrie han estat els personatges, tant principals com secundaris o recurrents. Si el personatge d’Alisha és brillant, el personatge de Diane no es queda enrere, quina dona, tots drets! (Ja s’ha confirmat un spin off de la sèrie amb Diane Lockhart). El nostre estimat i enyorat Will Gardner (love you, Will) o l’estupenda Kalinda Sharma, el guapàs Cary Agos o el genialíssim Eli Gold (quin crack de paio) o la seva filla Marissa, el cabró de David Lee, el gran i dangerous Lemon Bishop, el capullo de Louis Canning, el màfies de Sweeney, la incomparable Elsbeth Tascioni (un dels millors personatges que he vist mai) o el detectiu supersexi Jason Crouse que què voleu que us digui, crec que feia més per casa…
Els gran encert de la sèrie és aconseguir crear un univers propi combinant en harmonia uns guions àgils, brillants i de rabiosa actualitat i un genial i nombrós grup d’actors i personatges tant principals com secundaris que ens han amenitzat els dilluns setmana rere setmana.
I el gran desencert és deixar remenar massa Julianna Margulies. Es comenta que la diva de la Margulies tenia enveja del carisma d’Archie Panjabi, la inoblidable (i una de les preferides del públic) Kalinda Sharma, i va exigir suprimir les trames i escenes que tenien en comú, fet que es va carregar una de les relacions més emblemàtiques i divertides de la sèrie i que més agradaven l’audiència. Julianna, ja convertida en productora de la sèrie, no va parar fins que va aconseguir que Panjabi abandonés la sèrie amb la vergonyosa escena final de comiat del personatge de Kalinda en què les dues actrius ni tan sols van poder rodar plegades. Aquest tema i les constants anades i vingudes de bufet en bufet de les dues últimes temporades serien les úniques notes negres d’aquesta sèrie.
Per al capítol final i com a regal per als fans The good wife ha recuperat per algunes escenes un personatge ja desaparegut però molt estimat. Tot i així l’últim capítol ha deixat els fans dividits i enfrontats, ja que el matrimoni King ha optat pel final coherent (lligant l’arc argumental iniciat des del capítol pilot de la sèrie, amb un pla al començament i un al final pràcticament calcats) en lloc d’un final fàcil i edulcorat. No han volgut reduir l’experiència vital d’Alishia Florrick al fet de saber amb quin home acabarà al costat, sinó que han volgut mostrar al món una dona que per moltes vegades que caigui sempre és capaç d’aixecar-se, posar-se bé la jaqueta, eixugar-se les llàgrimes i el rímel i tornar a caminar amb pas ferm i el cap ben alt.
Així que adéu, Alisha, alço una copa de vi i brindo per tu, que la vida et somrigui i et porti allà on vulguis arribar (la presidència, potser?), que els meus dilluns seran una miqueta menys serièfils i et trobaré molt a faltar. I que per molt dura que sembli la vida de vegades, no hi ha res que un bon moment ascensor no pugui arreglar.
Salut!
Autor: Fatima Deulofeu
Administrativa i cara visible dels Serveis Socials de l'ajuntament de Blanes. Serièfila i cinèfila per vocació. Dormir està sobrevalorat i la vida social també. So say we all!
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AlfdeVe
- Facebook: https://www.facebook.com/fatima.deulofeu