No sé si tots els que han estat educats en un col·legi de monges són capaços de reconèixer que són uns pervertits; jo sí. I és per aquest motiu que quan ara fa un any vaig descobrir la sèrie Californication, que arrenca amb una escena antològica en una església, on el seu protagonista, Hank Moody (majestàtic David Duchovny), un escriptor d’èxit que ha perdut la capacitat creativa, acut per fer un pacte amb el totpoderós, i acaba amb una monja menjant-li el melindro davant de l’altar, vaig pensar que per fi havien fet la sèrie que visualitzaria part de les meves fantasies sexuals. Hi ha qui diu que si la monja no fos una desitjable playmate disfressada, que si fos una monja que s’ajustés més a la realitat, l’escena guanyaria en credibilitat. Cert, però la sèrie no pretén ser ni gore ni creïble, sinó introduir-nos, amb molt d’humor i histrionisme, en un món d’alcohol, drogues, molt de sexe, i rock’n roll. I amb una mica d’amor, també és veritat. La història més vella de turment i autodestrucció. Pur entreteniment
Fins aleshores, els meus ídols eren Eastwood, Bronson, Willis, i Terribas. Ara em veig obligat a afegir la dupla Duchovny-Moody, com no podia ser d’una altra manera. La naturalitat amb què Duchovny fa seu el personatge (una surrealista barreja entre Casanova, Bukowski i l’inspector Clouseau) m’ha fet creure en més d’un episodi que estava veient la seva pròpia vida en un reality (no oblidem que el també agent Mulder d’X-Files, ha hagut d’entregar-se a programes de desintoxicació per addictes al sexe en més d’una ocasió). Hi ha qui pensa també, erròniament, que Californication és una sèrie sexista i misògina; res més lluny de la realitat. Qui entengui el que són les dobles lectures veurà que la sèrie, creada per Tom Kapinos, ens dibuixa en realitat un L.A. on la dona en particular, i el sexe en general, donen forma a un dels grans corrents de poder i influències de la ciutat; del que en veu del seu protagonista és batejat com ‘la vall de la vagina’. Moody, a més, no escatima esforços per escoltar a les seves conquestes, i per orientar-les vitalment i professionalment en tot el que pot. Per tant, Kapinos replanteja la capital californiana amb el sexe i l’hedonisme com els seus grans motors, i amb l’home i la dona desinhibint-se, quasi totalment, de la cultura judeocristiana, i del seu estúpid i anacrònic (en moltes ocasions) sentiment de culpa que ens subjuga. És per pensar-hi.
Però tot i el títol, Californication també tracta d’amor, de l’odissea de Moody per recuperar la seva ex (presentada com una odiosa impol·luta, una verge vestal sense cap mena de desig, ni necessitat, ni fantasia sexual), i de guanyar-se el respecte de la seva repel·lent filla emo adolescent. Tot això condimentat amb una banda sonora plena d’homenatges i referències innegociables del rock, un elenc de secundaris magnífics, i un munt de dones objecte encara millors. Com qualsevol sèrie, també té alts i baixos, però el cert és que els guions i els diàlegs són excel·lents i ens ofereixen un munt de situacions hilarants i memorables (alguns episodis són autèntics homenatges a les oblidades comèdies d’embolics), frases lapidàries a dojo («Dóna’t per follada», «La venjança és un plat que se serveix amb la meva polla» o «Aquesta dona té alguna cosa estranya… Me la vull follar i al mateix temps donar-li un cop de puny»), i el més important: no juga a vendre fum ni a marejar en illes desertes els seus protagonistes per dir-los al final que estan tots morts (o no).
Fox emet actualment la quarta temporada, sens dubte una de les millors, quan per fi arriben notícies de la cinquena (i de l’aprovació d’una sisena). Els sexaddictes a Californication, doncs, ens retrobarem aviat amb el nostre guru (encara no hi ha dates fixes d’estrena, però tot apunta que serà a principis del 2012), un Hank Moody que torna a L.A. tres anys després del punt on ens va deixar. En teoria, ha refet la seva vida a Nova York, i torna a ‘la vall de la vagina’ per negocis, i per tancar temes pendents amb la justícia per presumpte corrupció de menors. Però, és clar, l’animal sexual que tots portem a dins -no ens enganyem- no trigarà a ressorgir i a donar-li, a part de plaer, un bon munt de maldecaps. Esperem-ho.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat