Quan ja som a la tercera temporada de Penny Dreadful, val la pena fer un repàs de la profusió de referents literaris que té com a equipatge la sèrie amb la novel·la gòtica i la poesia romàntica anglesa del segle XIX. La meta d’aquest article és mirar amb teleobjectiu les vinculacions de Penny Dreadful amb el món literari. Si aconsegueixo que el lector no s’avorreixi, ja em puc sentir satisfet.
Estrenat fa unes quantes setmanes, el títol del primer episodi, The day Tennyson died, obre la porta a un dels fenòmens que més va commocionar la Gran Bretanya a l’època victoriana, la mort del poeta Alfred Lord Tennyson el 1892, venerat per tots de tal manera que es podria comparar amb els funerals de les estrelles de pop dels nostres temps. 11.000 persones varen demanar d’assistir a la seva sepultura, però van permetre l’entrada només de 1.000. Tot i que la seva fama s’aniria desinflant poc després amb el protagonisme dels poetes americans com ara Gertrude Stein, T.S. Eliot i Erzna Pound, destructors de l’encotillament de la poesia britànica. Erzna Pound fins i tot va escriure 18 sàtires sobre la figura de Tennyson, que s’anomenarien Alfies, i que posarien en evidència algunes de les mancances estilístiques del poeta, a més de criticar la flegma victoriana de la mare britànica, país que anava perdent influència al món a passos de gegant.
Vanessa Ivens, el personatge femení principal de Penny Dreadful, expressa els primers minuts del primer episodi la cita de Tennyson d’In memoriam: 27, «This better to have loved and lost: than never to have loved at all», el poema preferit de la reina Victòria i que la portaria a demanar audiència privada amb el poeta. La referència no és gratuïta, ja que simbolitza el primer moment de canvi cap a la societat moderna, coincidint en el temps amb una altra gran sèrie de què ja vaig parlar fa uns mesos, Ripper street i que és la combinació perfecta del fresc britànic del segle XIX que ens ha portat la televisió aquest any.
Però quin és l’origen dels Penny Dreadfuls? Els primers que es coneixen daten del 1830 i eren llibrets pulp que anaven dirigits a la població masculina de la classe treballadora britànica. Un dels més coneguts era Varney the Vampire i el personatge de Sweeny Todd amb la història The string of pearls: a romance. Com us podeu imaginar, la temàtica principal era la d’aquell protagonista que lluitava contra bruixes, vampirs i monstres, deixeble directe però en barat del terror gòtic de The monk (1796) i El castell d’Otranto (1764).
Dràcula és, però, el pal de paller de Penny Dreadful. Amb Timothy Dalton, apareix la figura de sir Malcolm Murray, alter ego de Van Helsing, i pare de Mina. A la tercera temporada també destaca la introducció del Dr. Seward, administrador de l’asil psiquiàtric a prop del castell del comte Dràcula a la novel·la de Bram Stoker, i que té un paper destacat a Penny Dreadful. Però tornem a la Mina, que en el cas de la sèrie és el combustible invisible, en contrast amb la novel·la gràfica d’Alan Moore, La lliga dels homes extraordinaris, en què era ben present com a vampiressa amb poders sobrenaturals i que apareixeria a la versió cinematogràfica de Stephen Norrignton, film d’atmosfera steampunk que va obrir la porta a la moda dels herois victorians tipus Avengers.
Tampoc podia faltar a Penny Dreadful el Frankenstein de Mary Shelley. Victor Frankenstein, el jove científic refinat, ha creat ara Caliban, el monstre abominable i abandonat de la mà de Déu. La picada d’ull a William Shakespeare és molt fina, ja que Caliban és aquella criatura subhumana i gòtica de La tempesta, el fill de la bruixa Sycorax i que a Penny Dreadful viu amagat a les ombres dins d’un petit teatre lluny de tot, molt semblant a l’espai on habita el Fantasma de l’Òpera de Gaston Leroux.
Els licàntrops també hi tenen molt a dir. Josh Harnett, en el paper de Ethan Chandler, és l’home llop que tots buscàvem, aquell visualment inspirat en el film The company of wolves (1984), i que beu de Robert Louis Stevenson amb Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, cas clar psicològic de greu trastorn de personalitat. La seva monstruositat es combina amb Dorian Gray (Reeve Carney), el personatge sexualitzat, extravagant i hedonista d’Oscar Wilde, que tantes adaptacions ha generat al món del cinema.
I per acabar més poesia, William Wordsworth amb Ode on intimations of immortality from recollections of early childhood, o el poema de John Keats, Ode to a nightingale, escriptors del Lake District, referents que no podien faltar a la màquina simbòlica de Penny Dreadful, i que us recomano que llegiu amb fervor, sempre que tingueu una mica de temps.
Res més, amics. Que gaudiu de la sèrie i de literatura si podeu. Us ho mereixeu.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo