Robert Kirkman, magnífic creador i guionista en voga després de petar-ho molt fort amb la sèrie The walking dead, basada en la prestigiosa col·lecció de còmics homònima escrita per ell, i alhora suficientment hàbil com per haver-nos colat les dues merdoses temporades de Fear the walking dead emeses fins ara, aconseguint la renovació per l’emissió d’una tercera; s’ha decidit a variar un xic el registre ─tampoc us penseu que gaire─ i decantar-se pels dimonis amb Outcast, l’adaptació televisiva de la seva recent obra pel novè art també amb el mateix nom. Malgrat no haver complert les meves expectatives, ha aportat alguna petita novetat respecte als diables en aquest primer capítol, malgrat que ridícula; bàsicament pel que fa al seu aspecte i en la forma d’expulsar-los dels seus hostes. D’això us en parlaré més endavant.
La història que se’ns presenta tracta sobre en Kyle Barnes (Patrick Fugit), un pobre desgraciat que va brut, no s’afaita, dorm a deshores i malviu alimentant-se a base de cereals ─només li falta enganxar-se a l’heroïna─ en la decrèpita casa on passà la seva infància amb una progenitora posseïda per un dimoni, el qual provocava a la dona violents rampells similars als que podria experimentar un zombie amb epilèpsia, perquè la veritat, la dona sembla un descart del càsting de caminants fins a les celles d’amfetamines de les aventures d’en Rick i la seva colla. I com no podia ser d’una altra manera, l’infant patia l’estat en què es trobava sa mare, tant rebent xarop de bastó com romanent tancat dins d’un armari. Ja crescut i després d’haver refet com a adult la seva vida lluny d’on experimentà la traumàtica experiència, retorna a la llar on va viure de petit a causa d’un succés molt difícil d’imaginar -mode irònic encès-, pel qual s’ha de mantenir allunyat de la seva muller i la seva filla, esdevenint el paradigma d’apatia i depressió que breument us he descrit. En aquesta conjuntura, la Megan Holder (Wrenn Schmidt), filla del matrimoni que l’adoptà després dels fets succeïts, pretén ajudar a rescatar-lo de la seva misèria personal, malgrat l’oposició del seu marit, en Mark Holder (David Denman), un policia força torracollons que el vol lluny de la seva família ─amb nena inclosa representant la repel·lència personificada i que més d’un donaria en adopció─ arran dels misteriosos fets -mode irònic reactivat- que l’han dut de tornada al poble. Sembla ser, que en el passat, la gran proesa del protagonista fou expulsar l’ésser malèfic que habitava dins sa mare no sap ben bé com. I amb aquestes, que assabentat dels símptomes de possessió demoníaca que pateix un nen, va a trobar al reverend del poble (Philip Glenister), qui li demana ajuda per tal d’expulsar l’esperit invasor que el posseeix. A partir d’aquí, comença la partida contra els esbirros del senyor de mal.
Com ja sabeu, la memòria cultural és força personal, i en molts casos, com el meu, es veu marcada principalment pel cinema i els còmics. I quins principals referents puc treure a la llum en el cas dels exorcismes? Perquè sí, companys, la sèrie d’avui va de possessions demoníaques; Doncs The exorcist de William Friedkin i Hellblazer d’Alan Moore; pel que fa a la gran pantalla i a la novel·la gràfica respectivament. Així de clar. I de fet en la premissa hi trobo influències de les dues primeres obres, tant pel canònic estereotip del possés i l’atmosfera inquietant de la coneguda pel·lícula ─salvant les distàncies─, com per la manera poc ortodoxa d’expulsar als ens diabòlics del detectiu paranormal de les vinyetes, ja que l’humor de les aventures d’en John Constantine, ni que fos de passada, no l’han amprat. De tota manera, tot i no aportar gairebé res de nou al gènere amb aquest episodi pilot, és de justícia destacar unes solvents interpretacions, un parell d’escenes espectaculars i un plantejament prou interessant. La llàstima és que el ritme tediós no m’ha aconseguit captivar.
I en què ha innovat aquesta proposta? En primer lloc, que l’aparença inicial de l’ens satànic fora del cos és semblant a la mucositat d’una escopinada després de fumar tres paquets seguits de Ducados en un parell d’hores o al Simbiont, aquell àlien fosc i llefiscós que va donar més d’un mal de cap al nostre amic i veí Spiderman; “chapapote” gran reserva. I és que no ens podríem arribar a esperar menys d’un creador que ha escrit guions del superheroi aràcnid per Marvel i ha anomenat al seu fill Peter Parker ─imagineu-vos el calvari que li espera a l’escola─, de la mateixa manera que moltes dones batejaven als seus nadons amb el nom de Kevin Costner fa més de vint anys. En segon lloc, que si abans feien falta crucifixos, oracions i aigua beneïda per expulsar al maligne dels cossos de la gent; ara se’ls fot fora a base d’hòsties. Sí, amics bastards, tal com ho esteu llegint. I davant d’aquest fet no trobaríem millor exorcista que Bud Spencer, Chuck Norris o Bruce Lee, ni una més òptima sortida a la maledicció dels pobres pecadors envaïts per Satanàs que deixar-los sense dents i diable dins d’ells a base de recitals de cops de puny. Espero que en algun episodi es decantin per posar un àlbum de grans èxits d’en Tomeu Penya per dur a terme un exorcisme i com no, que la pregària foragitadora del diantre llepissós fos la lletra del gran tema Duc el dimoni dins jo, que no sé si es tracta d’una oda a Llucifer, a la trempera espontània, a les excuses de mal pagador, o una mica de tot plegat.
En definitiva, li donaré la segona i tercera oportunitat de rigor, i si m’avorreix, tinc a Preacher, que enganxa i promet de bon començament.
