Tornem a parlard’una mini sèrie britànica de qualitat, és que no paren, aquesta gent! Es diu The secret, per tant val més que no us expliqui quin és el secret amagat en aquesta història, només puc avançar que, com a la vida real, els secrets no vénen sols i no duren eternament. De fet, un secret deixa de ser-ho quan el coneixen dues persones.
James Nesbitt es posiciona com el millor actor televisiu del moment, ja estava més que correcte a Lucky man i a The missing, ara demostra a The secret que és l’home de les mil expressions, capaç de fer cara de pòquer i immediatament després desmuntar-se emocionalment. Passa de la fredor més àrtica a la calor xafogosa de la Girona estiuenca amb tanta facilitat que deixa en ridícul la majoria d’actors de moda.
Nesbitt interpreta un pare de família nombrosa que treballa de dentista, té una gran convicció religiosa, està casat i la parella espera el naixement d’un altre fill. És el pare perfecte i, a priori, també el marit ideal en una comunitat cohesionada en què és un exemple d’honestedat. Realment és així, només té un petit defecte que, com si es tractés d’un bola de neu, va creixent i engolint tothom que es posa davant seu: fa servir el nom de Déu en va. I no només és l’únic manament de la llei catòlica que no segueix, diria que se’ls passa tots pel forro dels calçotets.
Els quatre capítols en què està dividida la història tenen unes característiques pròpies i rellevants. Tots estan dirigits per Nick Murphy (La maldición de Rookford) per tant, mantenen una qualitat artística constant, el que canvia és el tema i el gènere. El primer aposta per un drama familiar amb una atracció sexual per resoldre i que ens prepara per al que és inevitable, ja ho veiem a venir i només falta saber quan i com. El segon capítol és un homenatge a l’estil de suspens del mestre Hitchcock. Estic segur que xalaria de valent si el veiés perquè fan el que és més senzill de tot i és una cosa que el 
director anglès estimava: ens diuen què passarà i veiem com ho desenvolupen, cosa que genera suspens i ens fa venir ganes, o no, que es compleixin els pronòstics, com passava a Crim perfecte (1954) o a Estranys en un tren (1951). El tercer planteja temes tan transcendents com la culpa, la pèrdua i la capacitat d’acceptar situacions, que en cada personatge agafen una força i una importància diferents. En aquest moment ja anem veient l’evolució malaltissa del protagonista principal, que es converteix en un immens psicòpata. Finalment el quart capítol és el de tancament, queden tots els secrets a la vista de tothom i aquesta bomba només serveix per alimentar la bèstia i fer-lo créixer fins a una categoria divina que fa por, molta por.
Que sigui tan hipnòtica i addictiva és en part gràcies a la història, basada en un cas real fet novel·la pel periodista Derek Henderson i que aquí adapta el reconegut guionista Stuart Urban, i també gràcies a la magnífica parella protagonista, James Nesbitt i Genevieve O’Reilly (The honourable woman), que interpreta una mare de família soferta, mitja mosqueta morta, que desperta passions fora de casa i que de tant buscar la felicitat es passa la vida patint pel que sembla que no podrà tenir mai.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1