Que James Wan s’ha convertit en una marca de terror de qualitat en els darrers anys, ningú s’atreveix a posar-ho en dubte. Més enllà de crear i apuntalar els fonaments de sagues de terror contemporànies imprescindibles com Saw o Insidious (encara ara, la seva millor i més atrevida aportació al gènere), també ha produït recentment obres com Lights out, film pendent d’estrena basat en l’arxiconegut i imperdible curtmetratge homònim de David F Sandberg, fet que demostra el bon ull de Wan per l’horror i les històries de fantasmes. El director d’origen malai ha aconseguit que el gènere, normalment exiliat a lligues molt més modestes, torni a la primera línia de la producció cinematogràfica mercès a un estil ben definit que combina un bon guió (cosa no sempre habitual en el gènere), ensurts elaborats, una extrema facilitat per crear atmosferes inquietants i dobles dimensions, i explorar l’horror provinent del més enllà, des de les seves pròpies entranyes. Malgrat tot, el fenomen Wan dóna mostres de debilitat en aquesta esperadíssima seqüela de les desventures del matrimoni Warren, Expediente Warren 2: el caso Enfield.
Certament, aquesta segona part, ni espanta més, ni entreté més que la primera, simplement es limita a complir l’expedient. I mai més ben dit. Qui coneix i admira des dels inicis la filmografia del creador batejat per bona part de la crítica especialitzada com el nou mestre de l’horror, identificarà la majoria dels supòsits plantejats i les resolucions dels respectius ensurts (la nena posseïda parlant amb la foscor o quan aquesta és treta violentament del llit, com a Expediente Warren; la monja xunga assenyalant a qui es vol emportar, com el fantasma i el nen comatós de Insidious; el travestisme de l’entitat final, talment com a Inisidious 2; l’home gran, malalt i amb respirador com el generador de tot el malrollisme, igual que a Insidious 3), fets que acaben convertint el film en una mena d’autohomenatge als millors moments del seu univers. Repeteixo, el film funciona i inquieta, sí, però Wan no acaba d’entrar mai en el drama familiar, en les entranyes d’una de les històries més documentades de la parapsicologia anglosaxona, com seria d’esperar en ell, i es queda a les portes d’explorar i radiografiar el terror de les víctimes, indubtablement allò que sempre ha donat força i personalitat al seu estil, per acabar venent-se a una galeria d’efectismes emocionals o fantasmagòrics previsibles, superficials, i fins i tot fóra de lloc, com el moment cumbaià amb la família cantant el Can’t help falling in love with you d’Elvis Presley, o les reeixides aparicions -això sí- de l’home retorçat o de la monja demoníaca (que sembla extreta precisament de La monja, lamentable film produït per Fantastik Factory amb guió de Jaume Balagueró ara fa una dècada), suposats punts de gir que ni encaixen, ni acaben de tenir massa sentit en la trama exposada. Llàstima. També el càsting fa baixar força de nivell; la família que dóna vida els Enfield estan mancats de qualsevol tipus de carisma o personalitat, un defecte que el matrimoni Warren (Patrick Wilson i Vera Farmiga) contraresta sobradament. I encara gràcies.
Malgrat tot, James Wan treu ofici i sobretot profit del nivell de producció de què disposa per rodar uns plans tècnicament meravellosos, difícils de veure i segurament també innecessaris i artificials però que ajuden a conferir dinamisme i acció a un film que peca de previsible i té evidents problemes de ritme (al film li costa arrencar ben bé quasi tres quarts d’hora). Indubtablement, el disseny de producció, que mimetitza magistralment l’estètica d’una barriada londinenca de finals dels setanta, en plena era del Thatcherisme, les constants picades d’ullet a El Exorcista, Terror en Amityville i Poltergeist, i la magnífica banda sonora de Joseph Bishara, compositor habitual de Wan, acaben d’embolcallar un producte de gènere mainstream prou digne que a més està arrasant a taquilla, però que -no obstant- decebrà a l’amant del gènere més versat en la matèria, qui segurament començarà a fer seu el crit de guerra del fan bondià més desencisat, aquell del “James, tu abans molaves!”.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat