Després del rajol ridícul –recordeu el moment Marta i ploreu de riure– fonamentat en un guió soporífer i ple de forats que va suposar Batman v. Superman, apallissat justificadament per la crítica i gran part del públic però que va fer una bona taquilla, se’ns prometia aire fresc amb aquesta producció de David Ayer, un solvent realitzador tot i que no brillant, alhora que especialitzat en històries sobre nois dolents. Doncs malauradament, malgrat el canvi atmosfèric entre la producció abans esmentada i aquesta, que se sustenta en una estètica i una proposta més despreocupada, el bunyol ha estat antològic. El pretext, una colla de delinqüents sociòpates amb habilitats sobrehumanes, greus trastorns de personalitat o les dues coses alhora que són requerits pel govern dels Estats Units de torn per combatre una amenaça capaç de destruir la humanitat. En Superman l’ha dinyat, en Batman està fent càstings, i l’Amanda Waller (Viola Davis), una mala pècora capaç de sacrificar el seu fill per assolir els seus propòsits, i segurament la interpretació més solvent d’aquesta pel·lícula, recluta aquests Dirty Dozen passats d’LSD o amfetamines per salvar el món. Fins aquí, malgrat que l’argument no és cap paradigma d’originalitat, la cosa no pinta malament. Però ja se sap com funciona això del cinema, i és que no n’hi ha prou amb una premissa atractiva perquè una obra sedueixi l’espectador, fan falta moltes altres coses, entre elles una que en la filmació no trobem ni per punyetera casualitat: ànima, o, com diria el nostre estimat Callahan, mojo. Ara bé, us asseguro que en manquen moltes més, de coses.
Un dels principals problemes del film és la manca manifesta de coherència. Se’ns presenta una proposta presumptament coral, quan en realitat la pel·lícula gira entorn d’un protagonista principal, en Deadshot, interpretat per en Will Smith, qui alhora s’interpreta a si mateix en un paper més pròxim al que va protagonitzar a The pursuit of happyness (“La recerca de la felicitat” en català nostrat) que no pas al d’un assassí a sou. Un personatge que, lluny de ser el despietat psicòpata del còmic, representa un pare de cor tendre que ho fa tot per assegurar el futur de la seva filla, la qual no surt a les vinyetes fins a la recent humanització del personatge. Compartint protagonisme amb ell, la brillant interpretació de la Margot Robbie posant-se a la pell de la Harley Quinn, potser del millor de la producció juntament amb la Waller. Pel que fa a la resta de la colla de dolentots: un Killer Croc d’attrezzo, paper dut a terme per Adewale Akinnouye-Agbaj, a qui no coneixen ni a casa seva a l’hora de papejar; un mitja tita traumatitzat per haver socarrimat la parenta i els fills que sembla sortit del Grand Theft Auto anomenat Diablo, que és capaç de crear i dominar el foc, encarnat per Jay Hernández; el desaprofitat Capitain Boomerang de Jay Courtney, que sembla un pretext per fer un acudit sense gràcia, i encapçalant el grup, Rick Flag i la seva guardaespatlles Katana, interpretats respectivament per Joel Kinnaman i Karen Fukuhara. Personatges que, excepte el cap d’esquadró i els dos protagonistes principals, són més planers que una taula de planxar, semblen més aviat germanetes de la caritat repletes de bons sentiments, missatgeres de desitjos de pau i amor universals i, com qui diu, no contribueixen ni un borrall a la història més enllà del fan service. I és que una de les premisses bàsiques en la guionització de personatges és que aquests aportin ni que sigui mínimament alguna cosa al desenvolupament de la narració, que siguin rellevants dins la trama i no simples cromos de farciment. Si a aquest tractament dels secundaris hi sumem una antagonista tirant a fluixa representada per Cara Delevingne i una estafa de Joker caracteritzat per Jared Leto –que, a banda de ser un simple cameo repetitiu després de tanta publicitat, no incideix en el relat com molts dels secundaris esmentats ni arriba a la sola de les sabates a l’interpretat per Heath Ledger fa tot just quatre dies–, el bunyol i la decepció es tornen més que considerables, per molts cameos d’en Batman i d’en Flash que ens fiquin amb calçador.
A banda de la vacuïtat de la immensa majoria dels membres de l’esquadró i d’una història que ens havien venut com a coral, ens trobem amb una llarga presentació de personatges que, tot i que és paradoxalment el moment amb més ritme i més divertit, ens condiciona a continuar cap a un segon tram en el qual la pel·lícula cau en picat de manera estrepitosa. I és que quan un servidor es passa la gran part de la projecció mirant l’hora és per algun puto motiu, bàsicament perquè el film és un pal antològic. D’altra banda, en tot el precari llibret, la irreverència que ens havien venut brilla per la seva absència, i la construcció dels personatges els situa més a prop dels antiherois que dels veritables malfactors, cosa que provoca que personatges com Deadpool o Guardians of the Galaxy deixin aquest esquadró de minyons escoltes en bolquers i com uns ploramiques de manual.
El guió, el muntatge/estafa –ja veureu que ens vendran la moto que la versió definitiva del director dóna sentit a tot allò que al cinema s’hi ha trobat a faltar per de passada treure uns diners extres a les ànimes perdudes que se l’hagin menjat amb patates–, la manca de ritme en un relat deficient i una pèssima edició, el poc pes i la manca de profunditat de molts personatges, un Joker ficat amb calçador, l’extensa duració de la proposta pel poc que ofereix, el desenvolupament previsible i el postureig gratuït i manifest tornen més ridícul el conjunt de la filmació. Ara bé, la culpa és de la crítica i de Rotten Tomatoes, no de la improvisació i les presses d’un estudi, DC/Warner, que veu com la competència se li està menjant la torrada i com a resposta deixen el seu destí en mans de Zack Snyder, que ja fa temps que oposita per ser el nou Michael Bay i que des de Watchmen no ha fet res que arribi al mínim nivell de qualitat exigible per a aquest tipus de produccions. I és que Marvel simplement ha fet les coses amb paciència, bé i planificadament, però per sobre de tot ha deixat els seus personatges a càrrec de realitzadors i guionistes que se’ls estimen i que atresoren un mínim de talent.
