Mel Gibson va ser durant anys un actor infravalorat pels mitjans de comunicació i les revistes de cinema serioses pel càstig que li comportava ser guapo, sexi i amb carisma, sobretot als vuitanta i noranta, que va ser el punt àlgid de la seva carrera. La seva qualitat com a actor, més que demostrada a la sèrie Mad Max, a Gal·lípoli o a L’any que vam viure perillosament té els seus orígens en els estudis que va cursar al prestigiós National Institute of Dramatic Art (NIDA) a Sydney, centre dedicat exclusivament a entrenar actors sota el paraigua de la tradició teatral clàssica britànica.
Els seus detractors es basaven principalment en el fet que Gibson fes papers de films d’acció, menyspreant els seus films menors com Motí a bord (The bounty), The river o Mrs. Soffel, exemples excepcionals del seu poder interpretatiu a la pantalla i que fes que se’l comparés durant un temps amb el monstre Steve McQueen.
Els noranta van portar a Gibson a fer de bèstia boig i policia tarat amb el personatge de Martin Riggs a la franquícia Arma letal, una inestabilitat a la ficció que va anar calant a la seva vida personal de manera dramàtica i que va fer que fos portada de la premsa groga de manera latent, sobretot per la seva personalitat maniacodepressiva.
I és que Gibson sempre ha tingut molts defectes personals. Membre actiu de la secta catòlica sedevacantista, que diu que l’ésser humà no té salvació fora de la seva doctrina, va fer una entrevista a El País a principis dels noranta en què insultava els homosexuals i l’han arrestat més d’una vegada per conduir sota els efectes de l’alcohol (en una ocasió va renegar contra la comunitat jueva). L’enfonsament total li vindria per unes gravacions que la seva exparella, Oksana Grigorieva, va fer per demostrar els atacs sexistes de què era víctima des de feia temps amb Gibson.
Deixant de banda la seva carrera com a director ─sí, va fer bons films, sobretot influenciat per Peter Weir com The man without a face o Braveheart─, l’actor ho ha anat combinant amb aparicions a films d’acció com ara Blood father i que s’ha estrenat aquesta setmana als nostres cinemes.
Blood father no és més que un compendi de trama simple basada en el mite de la revenja i la imatge de l’heroi envellit estil Clint Eastwood ─en aquest cas Mel─, però que encara està en forma tot i que està retirat i no té plans d’embolicar-se a trets amb el seu pròxim, encara que li vingui de cara, ho vulgui o no.
Blood father ensenya el pitjor de l’actuació de Gibson amb uns diàlegs superficials i sense fonaments. El film, mil vegades fet i refet al Hollywood de sempre, fa badallar l’espectador de manera histriònica. Sempre he dit que Mel no ha sabut retirar-se a temps. Simplement ja no serveix com a actor.
Un altre tema és el de la direcció. Sembla que Gibson acaba de dirigir el seu millor film fins a data d’avui. Es diu Hacksaw ridge i ens explica la història de Desmond T. Doss, un objector de consciència de la Segona Guerra Mundial i que va salvar la vida de 75 soldats durant la batalla d’Okinawa.
N’esperem l’estrena.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo