El Raúl Arévalo actor m’agrada, de fet m’agrada molt. Crec recordar que la primera vegada que el vaig veure va ser a la fantàstica AzulOscuroCasiNegro, primera peli de Daniel Sanchez Arévalo on també va destacar el nostrat Quim Gutiérrez. Mesos més tard em va tornar a sorprendre a El camino de los ingleses dirigida per Antonio Banderas fent de Barbirusa en un inoblidable paper que va eclipsar a tots els altres personatges. A partir de llavors l’hem pogut veure en papers de més o menys rellevància a pel·lícules com Gordos, Primos, La gran família española, a También la lluvia , o a Una vida inesperada fins arribar al seu millor paper, el protagonista de la última gran peli espanyola dels darrers anys, La isla mínima.
Com a molts actors més o menys coneguts, a Arévalo sempre li ha picat el cuquet de la direcció. Doncs bé, ho ha aconseguit, se n’ha sortit, i ho ha fet amb nota. Fa només uns dies ha estrenat la seva òpera prima Tarde para la ira al Festival de Venècia. Ruth Díaz, la protagonista femenina en el paper de Ana s’ha endut el premi a la millor actriu a la secció Horizontes del Festival i la pel·lícula ha estat rebuda amb molt bones critiques.
Tarde para la ira és una pel·lícula que respira realisme pels quatre costats, seca i àrida i per moments difícil, és una pel·lícula incòmode carregada de tensió asfixiant. La millor manera d’apropar-se aquesta pel·lícula és sense saber massa res de la trama ja que Arévalo ens reserva un parell de brillants girs que serveixen per enriquir i capgirar la proposta argumental inicial de la pel·lícula.
La pel·lícula comença amb Curro (molt bé Luís Callejo), molt nerviós esperant dins el cotxe a que arribin els seus companys que estan atracant una joieria. L’atracament no ha sortit bé i comença una persecució pels carrers de Madrid rodada en un potent, enèrgic i concís pla seqüència que assenta les bases de que ens trobem davant el típic drama social urbà englobat dins el moviment de realisme cinematogràfic, amb una formula basada en una forta construcció dramàtica a l’estil de les pelis de Fernando León de Aranoa o Ken Loach amb personatges que pertanyen a la classe obrera que viuen a la perifèria de les grans ciutats.
Passats vuit anys Curro surt de la presó i el director amb càmera subjectiva (càmera en mà) seguirà sense descans a un desconegut. És José, un nou amic de la família interpretat per Antonio de la Torre. El passat el persegueix igual que la pantalla l’acosa. És un home buit i gris del que no en sabem res, un personatge cuinat a foc lent que anirà transformant la passivitat inicial per acabar sent l’autèntic protagonista del desenllaç dels aconteixements.
A mig metratge i a través d’un brillant (tot i que potser trampós) gir de guió, la pel·lícula muta en una espècie de western patri a l’estil de la ja anomenada La isla mínima cada vegada més àrid i fosc que acaba desembocant en una espècie de noir rural.
Arévalo ha estat pensant aquesta pel·lícula durant més de 10 anys i per tant sap molt bé què vol explicar i com ho vol explicar. És una pel·lícula madura, amb un guió sòlid i ben construït escrit pel mateix Arévalo juntament amb el debutant (en les taques d’escriptura) Daniel Pulido.
En el pla estètic la cinta ha estat rodada en super 16mm, amb textura rugosa que fa créixer la sensació de calor, de canícula esfixiant que transmet la pel·lícula en unes localitzacions àrides i seques tant en els paisatges urbans com en les zones rurals.
En l’apartat actoral, Arévalo s’envolta d’amics. Tots compleixen perfectament la tasca. Antonio de la Torre, Raúl Callejo i Ruth Díaz conformen el tri protagonista però vull destacar per sobre tots ells la magnífica feina de Manolo Soto en el paper de El Triana que protagonitza una de les millors seqüències de la pel·lícula i l’únic moment còmic i amable de la cinta. Amb només 10 minuts, Soto es converteix en un autèntic roba escenes dels altres personatges principals.
Tarde para la ira és una pel·lícula de contrasts, un thriller tranquil però inquiet, tens però relaxat, de violència continguda i latent que ja des dels primers minuts anticipa la tragèdia i només ens queda esperar per veure en quin moment arribarà.
Un debut molt recomanable i prometedor en la direcció de Raúl Arévalo del que segur en sentirem a parlar en la temporada de premis.
Autor: Fatima Deulofeu
Administrativa i cara visible dels Serveis Socials de l'ajuntament de Blanes. Serièfila i cinèfila per vocació. Dormir està sobrevalorat i la vida social també. So say we all!
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AlfdeVe
- Facebook: https://www.facebook.com/fatima.deulofeu