Des que el 2008 Matteo Garrone va estrenar amb èxit la pel·lícula Gomorra a Canes, s’han anat succeint diferents treballs que han anat posant al descobert el nivell de corrupció de la societat italiana, les moltes connexions entre el poder polític i el crim organitzat, i com aquestes relacions estan deteriorant totes les estructures estatals i estan afectant directament la democràcia italiana. Tots recordem el biopic de Giulio Andreotti dirigit per Paolo Sorrentino Il divo, en què ens parla de la controvertida figura del polític democratacristià i les seves relacions amb la màfia; el 2014 es va estrenar també Anime nere (Calabria) de Francesco Munzi, on es posava al descobert la ‘Ndrangheta (Onorata Società), una màfia molt menys retratada que la siciliana o la napolitana, però que ara ostenta un poder molt gran, amb negocis arreu de la península Itàlica i d’Europa. Però segurament les sèries de Sky Itàlia Romanzo Criminale, 1992, i sobretot Gomorra han estat darrerament les més importants creacions del gènere negre de denúncia a Itàlia. En aquestes creacions televisives hi ha implicat Stefano Sollima, el director de Suburra, una pel·lícula del 2015 que aquestes setmanes arriba als nostres cinemes. Sollima és també el creador de Romanzo Criminale i Gomorra.
A Suburra, Sollima segueix la petja d’aquestes obres, les seves i les d’altres directors, per denunciar les relacions de corruptela que existeixen entre el poder polític (legislatiu en aquest cas), la màfia, les finances vaticanes i el món empresarial. Una mena de xarxa teixida d’interessos al voltant de la construcció d’un macroespai d’oci al port d’Òstia a Roma. Aquest espai pretén ser construït per empreses relacionades amb la màfia del sud, però també necessita l’aprovació de la “família” que controla el barri, necessita els diners de diferents clans, de la banca vaticana i sobretot un canvi legislatiu que permeti iniciar la construcció. En tot aquest entramat van apareixent personatges de tota mena que es veuen implicats en la trama d’una manera o una altra: des de polítics i camarlencs papals fins a mafiosos, usurers gitanos, relacions públiques i prostitutes de luxe.
Suburra s’inicia amb una mena de compte enrere cap al que el mateix director anomena el dia de l’apocalipsi; de fet, més que un compte enrere és un descens cap als inferns, ja que la primera escena se situa en una instància papal del vaticà i la darrera mostra de manera molt eloqüent una claveguera incapaç d’engolir tota l’aigua i la brutícia que li ve a sobre. Aquestes representacions, els subratllats dramàtics i la força de la banda sonora són alhora un dels punts forts i també un dels febles de la pel·lícula, ho dic perquè tot i ser interessants perden força perquè són massa reiteratius.
Ben interpretada, escrita i amb un muntatge d’escenes paral·leles molt bo que fa que la força dramàtica de la pel·lícula augmenti, crec Suburra no decebrà a cap dels amants del gènere ni tampoc a aquells que hagin seguit la trajectòria televisiva de Sollima. De fet no va decebre ni als implicats, ja que Francesco Spada, un dels “capos” del clan d’Òstia va assistir a l’estrena de la pel·lícula a Roma i es va fotografiar amb els actors Claudio Amendola i Pierfrancesco Favino, en un acte que es troba entre la provocació, la inconsciència i la sensació d’imbatibilitat que mafiosos i corruptes tenen en la Itàlia d’avui i que Sollima retrata en precisió.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta