Per què ha de servir el cinema? No ho sé, i la resposta no és dins del vent, no cal que l’hi busqueu. Com pot passar en la majoria de coses, tot depèn de la nostra perspectiva. Entenc que el cinema ha d’entretenir però també se li ha de demanar que ens fascini, que ens sedueixi i no només que se centri a explicar una bona història. Trobar, doncs, una pel·lícula que combini els llenguatges narratius i visuals amb solvència costa cada vegada més. El màxim responsable d’aconseguir acostar-se a la perfecció és el director, suposo que en això hi estem tots d’acord. Per aquest motiu ens guiem, a l’hora d’escollir quin film mirem, pel nom del realitzador. Un dels més transgressors i admirats és Nicolas Winding Refn, que no vol dir que ens plantegi propostes noves ni originals, sinó que és capaç de crear films inquietants, incòmodes i estèticament seductors. Ell no amaga la influència d’Alejandro Jodorowsky a les seves obres, per això li ha dedicat les tres darreres i ha explicat que es reuneix amb ell per polir les arestes dels seus projectes.
Avui toca parlar de The neon demon, que s’ha vist a Sitges, dins del festival de cinema, i que dubto que es pugui veure en sales comercials. Si no és que algun fanàtic de Winding Refn sigui programador i no li importi perdre-hi diners. Amb Drive (2011) va aconseguir un fet inusual, que la pel·lícula fos un negoci a taquilla, però aquesta situació no crec que torni a passar, si no és que fa un canvi radical en el seu model creatiu. Personalment espero que no canviï. La gent no anirà a veure The neon demon als cinemes per moltes raons, una de les quals és perquè llegiran crítiques que els faran tirar enrere i perquè el boca-orella tampoc no funcionarà. És una pel·lícula dolenta? Doncs no. És una història avorrida? Tampoc. És un despropòsit majúscul? No, al contrari. És provocadora? Això sí, i molt. És tan violenta com Only God forgives? Sí, però d’una manera diferent.
Ho explicaré de dues maneres, l’una senzilla i la següent imitant el mestre Jordi Camps Linnell. La senzilla: The neon demon ens explica la història d’una noia que vol triomfar al món de la moda a la ciutat de Los Angeles. Aquesta noia (Elle Fanning), verge i sense cap artifici estètic, enamora tothom amb qui topa, i es converteix en el desig més preuat de la ciutat. La lluita ferotge entre les noies que treballen de models i la diferència de la bellesa natural enfront de l’artificial són els eixos principals del films. A l’estil Camps: Som davant de la versió de Mullholland drive (2001) del món de la moda, un film que estèticament s’acosta a la perfecció kubrickiana i que ha begut de les fonts lynchianes més pures. Amb un discurs artístic que també trobàvem al documental ¿Qué tienes debajo el sombrero? (2006) quan un artista pictòric plorava i s’enfadava perquè no era capaç de transmetre l’art com ho feien, de manera natural, els artistes d’una exposició d’art brut.
Deixo pel final el motiu pel qual la gent no recomanarà The neon demon. Per l’escena de necrofília i pels atacs salvatges regats de sang i canibalisme. Ara us n’he fet venir ganes, eh?
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=cipOTUO0CmU” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1