Aquests dies he llegit algunes crítiques desfermades contra la sèrie de Woody Allen, Crisis in six scenes, que s’emet als Estats Units a través d’Amazon. De fet, les crítiques a Woody Allen cada vegada que estrena alguna cosa són com una tradició, és igual que el que passa amb l’anunci d’Estrella, que es converteix en una mena de tema nacional de conversa. A mi l’anunci d’Estrella no m’interessa gaire, diria que gens, però el cinema de Woody Allen sempre m’ha interessat molt i he admirat la seva obra, de fet crec que Allen és criticable, com tot a la vida, però el prejudici aplicat a la crítica moltes vegades acaba donant forma a hiperbòliques i caricaturesques frases i expressions que no saps ben bé com agafar. Deixant de banda que tothom la té com la té (l’opinió em refereixo) i que les opinions són com els culs, tothom té el seu i tothom creu que el seu és el més bonic, passo a fer una crítica de la sèrie, havent-vos advertit del meu punt de partida i de les meves opinions.
Crisis in six scenes és una sèrie que Woody Allen ha escrit per Amazon i que segons ell li ha suposat molts problemes i insatisfaccions i amb la sensació que no s’ha sentit gaire còmode en aquest nou format; de fet unes declaracions seves al Digital Spy ho confirmen: «Va ser molt més complicat del que m’imaginava. Vaig subestimar-ne la dificultat. Normalment faig pel·lícules. Pensava que ho podria fer ràpidament perquè és televisió, però comporta molta feina, el mateix que fer una pel·lícula.»
La sèrie és alleniana en tota la dimensió de la paraula, és una comèdia ambientada als anys seixanta, a Nova York, protagonitzada per un escriptor i amb un argument tan universal com el de l’aparició d’un element maligne (Lennie Dale / Miley Cyrus) que desestabilitza la vida familiar dels Munsinger, un matrimoni format per Sidney Munsinger, un escriptor de poc èxit, i Kay Munsiger (Elaine May), una consellera matrimonial. Ja veieu que el punt de partida conté moltes de les constants de l’obra d’Allen i això li suposa trepitjar terreny conegut i moure’s de manera tranquil·la amb els seus jocs de paraules, diàlegs i acudits sobre el mite de Job, Salinger, Capote, James Dean, la possibilitat de lucre que ofereixen les sèries de televisió, l’exèrcit, la incapacitat de ser soldat per una al·lèrgia al gas lacrimogen, el conservadorisme enfront de les ànsies revolucionàries dels seixanta, la poca habilitat de Sidney per les tasques quotidianes i la impossibilitat que té per relacionar-se socialment amb el món que l’envolta.
La sèrie, ben construïda, interpretada i dirigida, només peca pel fet que no aporta res de nou a la filmografia d’Allen i que en molts moments sembla un refregit de les seves constants artístiques i temàtiques, alguns en diran repetició, d’altres coherència, però el cert és que Crisis in six scenes no és cap salt endavant ni de qualitat ni cap sorpresa rellevant. Les expectatives s’han menjat un altre treball d’un Allen que després de 51 pel·lícules cada vegada li costa més sorprendre. Personalment, potser perquè sóc poc de sorpreses, el que he vist de Crisis in six Scenes m’ha divertit i el seu darrer film Cafè Society em va agradar molt. Espero que tinguem Woody Allen per estona perquè, almenys a mi, em fa falta.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta