L’univers Marvel ja cansa. Anem pel camí d’haver de fer un màster postuniversitari sobre Marvel per entendre tot l’engranatge del seu món, perquè cada vegada ens ho posen més difícil. Si teniu la sort de ser del tipus de persona aficionada als còmics i que, durant la infantesa, vàreu començar a llegir les aventures dels superherois d’aquesta factoria, ja teniu mig grau fet i, per tant, no cal que llegiu aquest post perquè no hi estareu gens d’acord. Totes les masses pesen i ja ha començat el bombardeig de superherois menors o, com diríem en una conversa de bar, de pacotilla, que no cal conèixer ni tampoc perdre-hi el temps. Netflix va començar fort amb Daredevil, que va mantenir un molt bon nivell en les dues temporades. Amb Jessica Jones ja vam veure una història una mica agafada pels pèls, sense carisma ni gràcia, i ara amb Luke Cage guanya l’avorriment, a causa d’una història previsible, repetitiva, i a un ritme irregular i tediós. Ens amenacen de continuar, amb més propostes d’ajuntar els herois en grupets que, desgraciadament, no aportaran res de nou. El més trist és que la competència, DC Còmics, sembla entestada a repetir la fórmula, per tant: no vols caldo…, dues tasses.
Una de les particularitats de les sèries Marvel que em fa posar més nerviós és quan intenten introduir personatges o situacions d’altres pel·lícules o sèries. A Agents of Shields anaven comentant a tothora les pel·lis dels Avengers, a Daredevil hi apareix l’advocada de Jessica Jones i així anar fent en tots els sentits. Luke Cage no n’està exempt i per tant ens repeteixen de totes les maneres possibles l’atac a la ciutat de Nova York, fins i tot ens van repassant alguns dels Avengers, Hulk és el més anomenat. Una de les protagonistes secundàries torna a ser la infermera Claire Temple, interpretada per l’estimada Rosario Dawson, que a aquest pas ja podria tenir sèrie pròpia a Netflix-Marvel, perquè apareix a totes. Ja veieu que em queixo de coses que són normals que passin, ja que a les novel·les gràfiques originals era el més habitual, però en el format audiovisual no m’acaben de fer el pes.
Els gironins quan volem anar a fer un fast-food nostrat ens preguntem: anem a fer un König? Aquesta franquícia té molt en comú amb Marvel, van començar fent un producte de qualitat i en petit format, tothom enyora el local de Jaume I, fins que l’expansió del negoci ha provocat dos efectes contradictoris: la gent quan va a un dels seus locals ha de fer cua per entrar, hi ha ganes de fer-ho, però a dins troba el mateix de sempre, un producte cada vegada de menys qualitat i acaba parlant de l’estètica del local, comparant-lo amb els altres de la factoria per veure quin agrada més o si aquell cambrer o aquella cambrera abans eren a l’Espai Gironès o a la plaça Independència. Així doncs, endavant, Marvel! Ho fareu cada cop pitjor però tindreu audiència i la gent dirà: fem un Marvel?
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1