Fa unes setmanes es va estrenar la que sembla que serà la sèrie cuqui de l’any. El pilot de This is us va enamorar crítica i públic gràcies a la seva poètica narrativa i a la seva naturalitat explicant com s’entrellacen les vides de diferents personatges que tenen en comú la data de naixement i que coneixem precisament el dia que fan anys.
No us vull explicar gaire res més de l’argument perquè l’èxit o el fracàs del primer episodi rau en el descobriment del perquè el periple vital dels personatges els connecta els uns als altres i sobretot de com els connecta. El pilot és un capítol preciós i càlid amb una fotografia impecable, diàlegs molt emotius i grans personatges amb qui de seguida et sents emocionalment connectat. De fet és tan atractiu, poètic i rodó que provoca certa desconfiança per si el que vindrà després podrà mantenir la fascinació que ha provocat en l’espectador. Som davant d’una sèrie dirigida a qui no té por del melodrama perquè des del primer moment saps que This is us et farà somriure, però segur que et farà plorar. Explica com la trajectòria vital de diferents personatges amb vides tan aparentment normals com complexes acabaran entrellaçant-se per anar teixint tot un entramat al voltant de les relacions, la família, l’amor, el destí o la casualitat.
Si, ho sé, This is us és sucre en vena, tot és mooolt bonic, molt fàcil i molt emocionant, totes les peces sembla que encaixen i té un ús excel·lent de la narrativa visual, però jo em pregunto… realment la trama dóna per tant? N’hi ha prou amb les històries quotidianes, amb bons personatges, altes dosis de sucre, llagrimeta fàcil i una narrativa emocionant? Dóna per una temporada sencera? O per diverses temporades? Aaai, Això, estimats, paciència, que ja ens ho anirem trobant … que una dosi de sucre sempre es d’agrair, però massa dosis de sucre et poden acabar matant.
De moment l’NBC li riu totes les gràcies perquè li ha donat unes dades d’audiència brutals, de més de 10 milions d’espectadors a l’estrena del capítol pilot, cosa que li ha suposat ser la primera sèrie d’estrena que s’assegura la temporada completa.
El nucli de la trama es va gestant lentament alimentada per tres històries independents protagonitzades per Jack (Milo Ventimiglia, molt aclamat el nu de la primera escena) i Rebecca ( Mandy Moore), un matrimoni a punt d’estrenar-se com a pares de trigèmins. Kevin ( Justin Hartley), un actor de moda i Kate (Chrissy Metz), amb problemes d’obesitat, dos germans bessons que són totalment oposats però que estan molt units i són absolutament dependents l’un de l’altre i finalment Randall (Sterling K. Brown), un home de negocis d’èxit afroamericà feliçment casat i amb dues filles a qui sembla que la vida li somriu àmpliament, però que arrossega un trauma del passat.
Aquest grup de personatges conformen el nucli dur de la trama, però no em vull oblidar del que per molts ja s’ha convertit en el personatge estrella del xou, el magnífic Doctor K. (Gerald McRaney), el metge d’obstetrícia que es fa càrrec del part dels trigemins i que ja des del primer moment es converteix en peça fonamental de la vida i sobretot de la posterior filosofia de vida dels personatges principals.
La sèrie comença el dia en què els protagonistes fan 36 anys, un dia com qualsevol altre en què la càmera va passant d’una història a l’altra com si cada una fos única, i ho fa d’una manera tan intimista que de seguida et sents totalment captivat. Durant tot el capítol no acabes de trobar la connexió entre les tres històries, però de sobte i d’una manera encantadora, divertida i sobretot molt emotiva es produeix un subtil però transcendent canvi de rumb que no veus venir fins que ja s’ha produït i que et deixa amb un ampli somriure a la cara, llàgrimes als ulls i encantat del que acabes de presenciar.
Això és This is us. Així és This is us. Una sèrie tan emocionalment bonica que no te l’acabes d’empassar i et provoca molts dubtes, així que de moment i vistos els primers capítols jo continuo endavant encantada de la vida i sense pre-jutjar, però us emplaço aquí mateix al final de la temporada per veure com ha anat tot plegat.
I sobretot passi el que passi recordeu que…
«There’s no lemon so sour that you can’t make something resembling lemonade.»
Doctor K.
- que vindria a ser la versió ianqui de ‘ Si la vida et dona llimones… demana sal i tequila’!! 😉
Autor: Fatima Deulofeu
Administrativa i cara visible dels Serveis Socials de l'ajuntament de Blanes. Serièfila i cinèfila per vocació. Dormir està sobrevalorat i la vida social també. So say we all!
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AlfdeVe
- Facebook: https://www.facebook.com/fatima.deulofeu