La vida d’un gos salsitxa, així a priori i sense una confirmació científica, es presenta avorrida. Vivint sempre arran de terra, veient en perspectiva genital la població i amb una interacció amb els humans basada en la burla i uns manyacs al cap. Així doncs, no és estrany que Todd Solondz l’hagi triat perquè sigui el protagonista del seu últim film, Wiener dog. De fet, per tots aquells a qui us agrada buscar relacions entre l’obra d’un director, la protagonista del seu film més rellevant és Dawn Wiener (Welcome to the Dollhouse, 1995), cognom que comparteix amb la raça canina que ens ocupa avui.
Solondz és un dels directors que no deixa indiferent ningú, té la capacitat de tocar els temes més tabús de la manera més transgressora, en un punt entre la burla fàcil i la passada de rosca. A Wiener dog tornen a aparèixer temes recurrents com ara la crítica a la societat mitjana americana, absenta de valors i amb el consumisme i la individualitat com a bandera.
Wiener dog es divideix en quatre actes que plantegen les etapes de la vida humana. Tal com mostra la foto, Solondz ha plantejat el procés vital tal com ho va fer Linklater a Boyhood, per sort de manera més reeixida. Comença amb la infància d’un nen que ha superat un càncer i que rep de regal la gossa salsitxa de la pel·lícula; seguirem amb la joventut encarnada per una parella de perdedors (Greta Gerwig i Kieran Culkin) que busquen, desesperadament, l’amor i un sentit a la vida. S’emporten la gossa en el seu periple i l’acaben regalant a una parella que sí que sap quin és el seu sentit en aquest món. La maduresa està interpretada per Danny de Vito, un guionista fracassat, que serveix d’excusa per carregar-se el negoci cinematogràfic, i acaba amb la vellesa i els abusos, sobretot econòmics, a què s’exposen, amb l’espectacular Ellen Burstyn.
Ara que està de moda demanar el premi Nobel de Literatura als guionistes de cinema, la meva aposta és Todd Solondz. A tall d’exemple us deixo una conversa que apareix al film, al primer episodi, entre la mare (Julie Delpy) i el fill (Keaton Nigel Cooke):
- Quant creus que podrem deixar que la gossa salsitxa surti de la gàbia?
- Quant estigui domesticada.
- Perquè dius domesticada?
- Perquè… Remi, has de trencar un gos, xafar la seva voluntat, perquè se sotmeti a la teva voluntat. És un tipus de civilització. Perquè els gossos actuïn com éssers humans.
- Vols dir que d’aquesta manera anirà al lavabo a fora, en lloc de dins de casa?
- Però només quan se li trenca la voluntat.
- Què és una voluntat?
Si creieu que és dura amb els animals, no patiu, la mare verbalitza que «l’home és el millor amic dels gossos» mentre porta la gossa al veterinari perquè l’esterilitzi.
Solondz deixa uns quants regalets a altres directors que volen mostrar la societat americana de manera més políticament correcta, com ara Woody Allen o l’amic Linklater, a qui plagia, com hem vist abans, un fotograma per demostrar que se’l vol carregar.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1