Després del potser excessivament estirat darrer episodi de The Walking dead amb el joc del gat i la rata, de mesos d’especulacions per haver-nos deixat més penjats que un fuet en un assecador i tres temporades després de concedir la immortalitat al nucli dur del Rick‘s Team; el resultat no ha pogut ser més satisfactori. Sense teixir un capítol excel·lent, la bona factura, tant narrativa com gore, que s’ha pogut gaudir en aquest episodi m’ha fet perdonar, malgrat el meu cor negre i podrit, les estafes passades amb diverses no-morts i el cliffhanger de saber qui seria la Pinyata farcida de cervell esperant les carícies de la Lucille.
El capítol s’inicia amb tot el ritual consumat, la cara esquitxada en sang del nostre protagonista, part del discurs histriònic del nou antagonista i una amenaça de mort la qual serveix de pretext perquè a través d’una petita excursió se’ns mostrin dos fets: les conseqüències del ritual del tarat del bat i la conversió del nostre heroi en “la puteta” d’un altre. A través de tècniques conductistes, el líder dels Saviors l’humilia i el tortura de forma cruel fins a aconseguir vèncer les seves resistències. I és que veure amics amb el cap esclafat com si es tractés d’una xíndria, jugar a buscar destrals entre la boira entre mossegadors, compartir la intimitat amb un dement i que posin la vida de tota la teva gent en les teves mans en poques hores; pot treure al caganer que qualsevol du a dins. A grans trets l’entrega d’avui és un intensiu d’indefensió apresa elevat al cub i un festival de sang, fetge i vísceres.
Es pot demanar més? Sí, que no s’estirin les trames d’una manera tan descarada, que una o dues morts no siguin les exclusives novetats d’un inici de temporada, i més quan aquestes no les coneixem per una jugada innecessària dels guionistes; que si us plau, no baixi el ritme ni la qualitat exhibits durant la darrera temporada, i que s’introdueixin nous personatges i arcs argumentals sense haver d’esperar tres o quatre setmanes més. Tot i així, tampoc em queixo del tot.
D’altra banda l’episodi ens regala moments tensos, que després de superar la barrera del xoc, es tornen en amenaces reals. Per fi, la confirmació d’un antagonista amb un nivell de sociopatia que no té gaire a envejar al dels grans malvats de la història del cinema -o de la humanitat-, i el plat fort: un espectacle de cervells rebentats a l’estil DiMaggio -només faltaven uns quants walkers sucant pa artesà com si d’un ou ferrat es tractés- acompanyat de tones de drama i dolor que sense cap mena de dubte situen aquest capítol entre els més impactants de la ficció.
Què ens espera a partir d’ara ? Veure si en Rick es recupera d’aquesta situació i si d’una manera o altra es pot refer, saber com i on estan la Carol i en Morgan, conèixer els nous personatges i per sobre de tot: veure quin plantejament i desenvolupament de la història i dels personatges duen a terme l’equip de guionistes, si més no després del punt d’inflexió en què es trobaran després del succeït en el festival gore-emocional d’aquesta setmana. Quasi tot.
Així doncs agafem-nos fort, ja que molt em sembla que el nou plantejament serà com a mínim el vehicle narratiu d’aquesta temporada, i qui sap sinó de la sèrie definitivament. Els fidels estarem aquí per fer-vos cinc cèntims. I si la cosa no prospera, sempre ens quedarà l’exhibició de vessament de massa encefàlica a l’estil pagà i català com qui dóna estopa a un tronc perquè cagui regals…o per fer nous amics. Subordinats, és clar.
Per cert, no sé si us n’heu adonat, però els zombies cada cop són més part del decorat d’una història de bastards.
