Men against fire (La ciència de matar) és, segurament, un dels episodis més fluixos de la tercera temporada d’aquesta magistral sèrie que és Black mirror. Tot i així, com a tot conte terrorífic (en el seu espectre més ampli), hi hem trobat el seu què. Ni que sigui perquè, a palletes entre Els Bastards, m’ha tocat comentar-lo, en destacarem alguna de les seves virtuts.
El leitmotiv, la deshumanització, torna a planar a la història, en aquest cas sota l’embolcall del gènere del drama bèl·lic. I com marca la pauta: res no és el que sembla. L’episodi ens posa a la pell d’un soldat recentment entrenat per entrar en acció (Stripe), a priori per posar pau com ho farien els Cascos Blaus en una zona de conflicte entre uns refugiats establerts en un camp de concentració al bosc i uns sense papers. Aviat descobrim que a aquests últims els anomenen escarabats i que són uns éssers inquietants que amenacen la convivència i l’ordre establert a un món que, presumim, és força miserable.
El protagonista, com la resta de companys de la missió, són màquines de matar capacitades teconològicament a través d’implants de sofisticar el combat. Un supersoldat el qual la teconologia d’aquest futur proper és capaç d’alliberar les seves tensions emocionals fins al punt que té la dona més exhuberant i somiada que us pugueu imaginar (talment com si sorgís d’un anunci de contactes). Tot, com presumim, no és més que un engany. Una màscara perquè els soldats universals del futur segueixin més les passes de Dolph Lungren que no pas les de Van Damme, com li passa a Stripe.
Jacob Verbruggen, el realitzador de l’episodi, no sap com fer quallar tot aquest bon plantejament argumental i ofereix un episodi irregular, molt telefilmesc, en el mal sentit de la paraula. El principal problema és que no aconsegueix que ens identifiquem amb el protagonista, ni que tinguem empatia de les seves emocions ni molt menys de les víctimes, a les quals apenes coneixem. Atrocitats envers un enemic imaginari (els escarabats) que tenen un aire orwellià. I només per això ja val la pena abraçar l’antibel·licisme que ens volen vendre.
Contineu enganxats a la pantalla. Charlie Brooker ens depara més sorpreses…
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn