Encara no he entès per què als nens, masculins, ens atreu tot el que envolta la guerra, els soldats, els uniformes, la lluita cos a cos, l’estratègia militar, etc. També cal dir que quan ens tocava anar a fer el servei per la pàtria la majoria buscàvem excuses o intentàvem escapar de les llistes i no anar a fer la mili. Els de la meva generació vam créixer amb els còmics d’Hazañas Bélicas i també amb l’aparició de Nick Furia i el Capità America. Tant la Segona Guerra Mundial, amb films com El día más largo (1962), com la guerra del Vietnam, amb la trilogia d’Oliver Stone o l’estimat Rambo, i fins i tot la magnífica Predator (1987), ens van ajudar a mantenir aquest plaer bèl·lic. La maduresa ens porta a mirar amb una perspectiva diferent la guerra i els horrors que se’n deriven, és el moment de descobrir Senderos de gloria (1957), Lluvia negra (1989), Apocalypse now (1979) i Doctor Strangelove (1964). Aquesta contradicció, entre el plaer de joventut i la moralitat adulta, encara no està resolta, ni crec que es pugui acaba solucionant. Amb Quarry se m’ha despertat una part del soldat intern, però ja no tinc ganes de ser militar, ni tampoc d’anar a la guerra, ni vull que n’hi hagi, de guerres; per això val la pena que anem recordant, a partir de la ficció, la brutalitat de les batalles i quins interessos s’amaguen al darrere.
Dos soldats retornen del Vietnam a Memphis i són rebuts no com uns herois de guerra sinó com assassins de nens. El món del seu voltant es descontrola i l’adaptació a la nova vida és difícil. Les experiències traumàtiques viscudes al camp de batalla són difícils de gestionar. La impossibilitat de trobar una feina digna, de tornar a guanyar prestigi a la comunitat, de ser un ciutadà anònim i normal, porta els protagonistes a acceptar una feina com a assassins a sou i formar part d’una trama de pistolers que executen les ordres, sense qüestionar-se res. Aquesta és l’arrencada d’aquesta sèrie de només vuit capítols i que podria no tenir continuïtat. De fet, de la manera com acaba ja podrien abaixar el teló i que tothom aplaudís. Basada en una novel·la de Max Allan Collins, autor de Camino a la perdición (2002), el mèrit de la sèrie el dono al director, Greg Yaitanes, expert realitzador televisiu i màxim responsable de Banshee. A més de fer una recreació senscional de l’època, dècada dels setanta, Quarry és capaç de generar misteri, de solucionar trames i de mantenir l’expectativa a cada capítol. Tot això amanit amb la millor música possible, la d’Otis Redding. Si hi ha una segona temporada la direcció l’agafarà un altre monstre de la violència cinematogràfica, John Hillcoat (The road, 2009 i Lawless, 2012). N’estarem pendents.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=_pzP3Koh7CY” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1