Sorrentino és sens dubte un cineasta que no deixa indiferent, de la mateixa pel·lícula els uns en parlen com una obra mestra, mentre els altres la defineixen com a pedant i buida; allà on els uns veuen artificiositat, els altres veuen preciosisme i algunes imatges que alguns troben metafòriques per a molts altres esdevenen pedants. La gran bellesa, de moment la seva obra més internacional i Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, va despertar amors i odis a parts iguals. Ja us adverteixo que qui us escriu, és dels que quan parlen del director napolità tendeixen més a l’elogi que a la crítica i per tant dels que van rebre amb interès la notícia del rodatge d’una sèrie d’intrigues vaticanes escrita i dirigida per ell mateix. Si vosaltres sou dels detractors, més val que no perdeu el temps en aquest article ni en la sèrie, que és sense cap mena de dubte, un típic artefacte artístic sorrentinià.
La sèrie The young Pope ens explica la història de Pius XIII (Jude Law), un papa que és escollit en un conclave contradient tots els pronòstics. La idea era que fos un pont entre les dues faccions cardenalícies del Vaticà: la més moderada, encapçalada pel secretari d’Estat, el cardenal Voiello (Silvio Orlando), i la més radical, encapçalada pel cardenal Spencer (James Cromwell). Finalment l’elecció resulta que no té el resultat esperat i el nou Papa es converteix en una ànima lliure, que trenca tots els esquemes del Vaticà, que retorna a l’ultraconservadorisme més recalcitrant, que s’aparta cada vegada més dels fidels, que no vol aparèixer davant l’opinió pública i que utilitzarà els pitjors mètodes per mantenir i consolidar el seu poder com a pontífex.
Tota aquesta trama Sorrentino l’explica d’una manera que només ell sap, amb continus plans preciosistes, plans seqüència resseguint el Vaticà, plans d’allunyament i acostament constants, grans estances amb pla obert amb pocs personatges deambulant-hi i filmant com ningú, tal com va fer a Il divo, la solitud del líder i la maquinació per l’assoliment pel poder. La solitud del poder la veiem en Pius XIII, la conspiració és el cardenal Voiello i la frase d’Andreoti «El poder desgasta qui no el té», l’exemplifica molt bé amb la figura del cardenal Spencer. Tots ells es complementen amb altres personatges com la germana Maria (Diane Keaton), el cardenal Gutiérrez (Javier Cámara) i altres elements de la cúria que acaben conformant una fauna de personatges entre estrambòtica, patètica i grotesca.
Tot això s’acompanya d’escenes delirants com ara el Papa demanat una Cherry Coke per esmorzar, tornant a aixecar la prohibició de fumar al Vaticà, partits de futbol entre monges o un cangur que camina pel jardí, que acaben de donar a la sèrie aquell punt de transgressió, una transgressió que a la seva manera representa Pius XIII a la sèrie. Sorrentino configura un relat seriat amb els seus elements més representatius i molt reconeixible amb el seu cinema. 100% Sorrentino!
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta