Pot ser que Martin Scorsese sigui un altre fan de Lost? O deu ser que als guionistes de la popular sèrie els hagués caigués a les mans algun exemplar de la novel·la de Dennis Leane…? Sigui com sigui, després de veure Shutter island, a un, a banda d’adjectius com ara pertorbadora, al·lucinògena o kafkiana, el primer adjectiu que li ve al cap a l’hora de definir l’experiència és lostiana.
I és que al llarg del metratge d’aquesta història sobre un home emocionalment perdut que cerca arreglar alguns deutes pendents amb un passat traumàtic apareixen tot un seguit d’elements que per a aquells que som seguidors de la sèrie creada per J.J. Abrams ens és fàcil d’identificar.
1. L’illa.
Com el títol de la pel·lícula ja avança, la localització de l’acció té lloc en una illa. I com l’illa on van a parar els supervivents del vol 815 d’Oceanic Airlines, també l’embolcalla una pàtina de misteri. D’óssos polars ni rastre, però sí d’un exèrcit de milers de rates que sorgeixen d’una roca.
2. El protagonista.
Si bé a Lost el protagonisme és més repartit, és a dir més coral, el Teddy Daniels de Shutter island (immens Leonardo DiCaprio), com molts dels personatges de la sèrie televisiva (especialment el de Jack Shepard), està marcat per una càrrega de culpabilitat brutal i, com dèiem, també els traumes del passat el persegueixen. I com els protagonistes de Lost, també cerca –sense saber-ho– un procés de redempció.
3. Secrets.
El protagonista descobreix en un moment de la seva investigació a l’illa el que sembla ser que és la seu d’una base científica que practica experiments secrets. Personatges com els dels doctors interpretats per Ben Kingsley i Max von Sydow semblen tan maquiavèl·lics i maniqueus com els de Ben Linus i Ethan Rom. Per acabar-ho d’adobar, ells també porten bata blanca.
4. Elements iconogràfics.
A banda de coincidir en l’ambientació dels cinquanta, una era marcada per la bomba atòmica i l’escalada nuclear (en el cas de Lost, aquest és un dels diversos escenaris temporals que viuen els protagonistes) hi ha un element de gran pes simbòlic: el far, que de forma d’allò més coincident també esdevé l’element fonamental perquè, tant els uns com els altres, puguin reviure el passat (concretament fem referència al capítol 6×05 titulat Far).
Pura coincidència? Deixem la pregunta a l’aire. El cas és que, com la sèrie a la qual estem enganxats des de fa sis temporades, Shutter island ens ha entusiasmat per la seva capacitat d’indagar en els racons més foscos i pertorbadors de la psique humana, i el que és més difícil: fer-ho de manera narrativament versemblant. Es tracta d’una obra arriscada, d’allò més allunyada de les coordenades dibuixades per Scorsese en els seus dos films anteriors, però el resultat és tan o més suggeridor.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn