És fàcil d’entendre l’admiració de Mel Gibson per Desmond Doss, el primer objector de consciència de l’exèrcit dels EUA que va ser condecorat en la 2a Guerra Mundial. Van ser les conviccions religioses de Doss, l'”heroi” de Gibson, les que van portar-lo a l’extrem d’obeir el “no mataràs” dels set manaments fins a les últimes conseqüències.
Doss no es va negar a anar a la guerra -tot el contrari- per raons polítiques com ho farien posteriorment molts joves davant del conflicte del Vietnam. I la pel·lícula no és precisament un al·legat pacifista, coneguent com les gasta Gibson, un republicà declarat i votant de Donald Trump. Però com en el cas de Clint Eastwood -una altra ovella esgarriada de la democràcia americana- ser de dretes i una mica fatxa no t’invalida per crear pel·lícules potents. I aquesta, feu-me cas, ho és.
La primera part de la biografia de Doss està rodada seguint els cànons del cinema clàssic. Andrew Garfield és encara un actor per fer, però s’esforça per donar vida a un jove turmentat per un pare –Hugo Weaving clavant el rol de fill de puta- de la vella escola destruït psicològicament per la Gran Guerra, o sigui alcohòlic, violent i maltractador, en un ambient tan tradicionalista de l’Amèrica profunda en què fins i tot la ingènua relació amb la seva parella és virginal. Gibson es preocupa fins i tot per mostrar-nos que no s’enlliten fins que ja s’han casat. En fi…
La cosa s’anima just quan Doss és reclutat i comença un infern mentre es prepara per entrar en combat sense armes. Qui ho pot entendre això a l’Amèrica dels fusells i en plena guerra mundial? Li fan totes les putades del món per obligar-lo a marxar, però resisteix i aquí és quan Gibson comença a esmolar les eines pel que vindrà després, un tour de force apocalíptic i d’un realisme escruixidor: la batalla d’Okinawa.
El preu de l’entrada es justifica sobradament pels 45 minuts que vénen després, els més salvatges que he vist en una gran pantalla últimament. Des del moment que Doss i els seus companys -pugen la maleïda muntanya que han de conquerir sí o sí es desencadena un combat a plom, sang i fetge en què el director no s’estalvia pràcticament cap de les mutilacions que els soldats (ja fossin japonesos o americans) patien en el camp de batalla. La posada en escena fa esgarrifar amb un detallisme bastard que clava l’espectador a la butaca i el teletransporta dins el mateix fangar de mort i destrucció. La famosa Hamburger Hill de John Irvin, al costat d’això, és un film infantil. Qui s’esperi un exercici artístic o antibel·licista de l’estil de La delgada linea roja, amb els japonesos capcots acceptant la derrota, que no surti de casa.
La conclusió és que si realment Doss va rescatar d’aquell avern 75 soldats sense un fusell a la mà, com diu la seva biografia oficial, és el de menys.
8/10
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda