Me la van vendre com una superba pel·li d’acció. «¡Maaaaal…!», com diria l’instructor de Conan. I es que Drive té d’acció el que jo de guerrer cimmeri. Tampoc sé qui collons era el gavatxo aquest de l’Alain Petit que apunta el bastard Jep Soler, però sí que sé qui era Jonh McLane, el protagonista d’una de les grans sagues d’acció que els meus ulls han tingut l’honor de veure i gaudir, i referència innegable del gènere, és clar. Per tot això, jo que vaig créixer sota l’auspici de l’obra magna de McTiernan, vaig rebre el film i l’entusiasme que acompanyava amb moltes reserves. I més sabent que el seu director, el desconegut per molts Nicolas Winding Refn, va resultar guardonat amb el premi al millor director durant la passada edició del festival de Cinema de Cannes. Mal que em pesi ser relacionat amb qualsevol cosa que sigui aplaudida o premiada a Cannes (o que simplement sigui del gust del mencionat bastard Soler), he de reconèixer que Drive ha estat una gran sorpresa, una molt grata sorpresa.
Drive és un thriller taciturn amb certs tocs d’espagueti-western, una mena de film noir d’aquells que agraden tant precisament als francesos, de ritme lent a l’estil de Michael Mann, però certament poderós mercès al savoir faire dels seus actors (convincent Ryan Gosling, tot i la cara de ganàpia, en una mena de reencarnació de l’home sense nom), i a la força visual de les seves imatges, a cavall entre l’estètica publicitària i el muntatge típic i tòpic de videoclip (tant la càmera lenta com una genial banda sonora amb evidents reminiscències dels vuitanta, prenen protagonisme en moltes de les seqüències del film). Com aquell, aquest home sense nom ven els seus serveis com a especialista automobilístic de cinema al millor postor (això és, com a conductor en robatoris de segona fila). Per un grapat de dòlars, perquè ens entenguem. És un home dur i solitari, lacònic, sense sentiments, i segurament víctima d’un passat turmentós que mai coneixerem. Aquest hermètic cowboy, cavaller errant (amb un escorpí com a insígnia pròpia) o conductor suïcida, s’obre i mostra per fi les seves mínimes emocions quan coneix a la seva nova veïna (Carey Mulligan), una jove i tendra mare casada amb un exconvicte perseguit per la màfia (seguint l’analogia amb el primer episodi de La trilogia del dòlar de Leone, aquesta és la Marisol, el capritx del cacic Gian Maria Volonté, separada per aquest de l’amor marital i fraternal, i finalment alliberada per un Eastwood massa dur per enamorar-se’n). L’amor impossible que sorgeix entre tots dos acaba sent aquí, doncs, el veritable leitmotiv del protagonista, l’element tràgic per excel·lència, i el catalitzador d’una violència, fins al moment inusitada, que donarà pas als passatges més viscerals i celebrats del metratge.
Menció especial mereixen també les seqüències de conducció o acció automobilística, que són les que de fet justifiquen el títol del film, la d’obertura i la del robatori fallit que desencadena la tragèdia, una lliçó magistral de realització i edició que ens transporten a l’enyorada i mai prou reverenciada Bullit. Per cert, casualitat o no, com en el film de Peter Yates, les mirades i els silencis assoleixen també un pes cabdal en la narració, ratllant en ocasions la més absoluta incomoditat, i esdevenint, per tant, testimonis directes d’una història d’amor, sang i cotxes, amb indicis de convertir-se en peça de culte. Imprescindible.
[youtube]m6YgxsKagv4[/youtube]
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat