Us parla el Col·lectiu Bob Merrick
L’Estrella de la Mort. Aquest és, sense dubte, el gran protagonista de Star Wars. Fins al moment ja portem quatre estrelles de la mort. La primera, a Una nova esperança (1977); la segona, a El retorno del Jedi (1983); la tercera, si bé es veu un moment com a holograma a L’atac dels clons (2002); la quarta, a La venjança del Sith (2005), en un fantàstic plànol final que es veu en construcció i, finalment, a Rogue One (2016), la cinquena. Aquí, però, tornem a tenir una altra vegada la primera, l’original, la de tota la vida, aquella que esclatarà pels aires uns quants anys després amb Biggs Darklighter, Jek Porkins, Wedge Antilles, Dutch Vander i Luke Skywalker, amb la col·laboració de Han Solo, Ben Kenobi, com a coach i la mala punteria dels pilots imperials. I no comptem la base gegantina que surt a El despertar de la força (2015). Si cada estrella de la mort, si més no les totalment artificials, tenia uns dos milions de tripulants, ja tenim sobre la taula quatre milions de morts. El nom de Star Wars és realment encertat perquè assistim a un conflicte armat de proporcions genocides: només a Aldeeran, que fa esclatar la primera estrella, van morir aproximadament 1.970 milions de persones, de les quals el 90% eren humans; ho deixem aquí, perquè no tinc calculadora per comptar els que moren durant l’efecte carambola d’El despertar de la força amb aquella nova estrella de la mort camuflada com a Base Starkiller, de la Primera Ordre. Resumint: l’Estrella de la Mort és una imatge icònica, juntament amb la màscara de Darth Vader, i ha estat aquesta arma l’argument per fer reflotar la franquícia d’aquest producte d’entreteniment que s’ha mantingut viu durant quaranta anys… Sí, ho heu entès bé: quatre dècades.
Rogue One (Gareth Edwars, 2016) representa formalment el que pot ser una autèntica “nova esperança” per a l’univers cinematogràfic de Star Wars, la multimilionària saga que George Lucas va crear el 1977. I especifiquem que el cinematogràfic perquè el televisiu des de fa molts anys té molt bona salut. Una bona prova d’això es deu a l’excel·lent Star Wars -The Clone Wars (2008-2014) que amb sis temporades ─l’última es va cancel·lar a la meitat per la venda de Lucasfilms a la Disney. Aquest és un treball que aconsegueix cosir totes i cadascuna de les incoherències de la primera trilogia; és cert, no la fa bona, però ens ajuda a fer més suportable la història i ens permet arribar als 45 minuts finals de La venjança dels Sith i entendre el perquè de tot plegat. I això per no parlar de tot l’univers expandit en novel·les, còmics i videojocs. A més, la sèrie d’animació Star Wars – Rebels (2014-), que n’ha agafat el relleu, enriqueix encara més la història de Rogue One i la dictadura de Palpatine i l’amplifica, explorant encara més el període de la rebel·lió i, a la vegada, demostrant clarament que amb bons guionistes es pot anar amb la cara ben alta. Rogue One deixa en evidència El despertar de la força, perquè aquesta va ser un encàrrec per acontentar els fans que havien quedat decebuts amb la primera trilogia ─i amb els ewoks─ i, per altra banda, mirar d’afegir nous aficionats. La missió, i vistos els resultats de taquilla, que és el que es buscava, parlen per ells mateixos. Ara caldrà veure que podrà aportar de nou The Last Jedi, vist com ha quedat el llista amb Rogue One.
La idea de Rogue One és curiosament de John Knoll, un supervisor d’efectes digitals d’Industrial Light & Maric, que ho va plantejar per fer una sèrie de televisió, però el projecte no va prosperar. Amb la venda a la Disney, i amb Kathleen Kennedy al capdavant, la proposta es va desencallar. Knoll surt acreditat com a autor de l’argument. Per cert, i només una dada, el director Gareth Edwars es va esforçar de valent a recrear l’univers dels films dels setanta i vuitanta i, fins i tot, va fer servir lents de càmera dels anys setanta per ser més fidels.
Hi ha una dada important que cal tenir molt en compte. Disney i Lucasfilm han creat el seu propi cànon; això vol dir que molts arcs argumentals i personatges ja no es tenen en compte. Això no treu que es puguin rescatar, com ha passat amb gran almirall Thrawn, a Rebels. I és precisament aquesta nova sèrie la que ens permet veure com es va lligant tot, principal argument que ja va defensar el col·lectiu al post d’El despertar de la força, en aquest blog bastard. Per exemple, el personatge que interpreta Forest Whitaker, Saw Gerrera, és el primer d’una sèrie animada, concretament Star Wars: The Clone Wars, que s’inclou en un film d’imatge real i, a més, torna a aparèixer a la tercera temporada de Rebels. Rogue One està farcit de cameos, com ara el robot Chopper i la nau Fantasma, de Rebels, per no parlar del gran Moff Tarkin o Ponda Baba, a qui Ben Kenobi talla el braç a la cantina, i Cornelius Evazan, que no sé a quants sistemes el busquen.
A l’espera del que es farà amb The Last Jedi tot fa pensar que som davant d’una nova esperança per a la franquícia. The Clone War ho va demostrar; Rebels manté viu i reforça el llegat i Rogue One ha incorporat elements segurament més adults i ha deixat clar que en un univers tan gran, imaginació i bons guions, especialment això, hi ha moltes històries per explicar encara.
Rogue One ens ha fet pensar a molts que, qui sap, potser les grans històries de Star Wars encara han d’arribar i ho faran amb aquestes pel·lícules afegides a les trilogies. En tot cas, l’esperança és l’últim que s’ha de perdre.
Us ha parlat Bob Merrick.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas