Vas caminant pel carrer, reps un whatsapp, agafes el mòbil i el mires, la vorera per on camines té llambordes mal posades, t’entrebanques, caus, el mòbil et queda clavat al cap, els metges t’operen però no poden acabar-te de treure algun tros del mòbil del cervell. A partir d’aquest moment tens la capacitat psíquica d’accedir a totes les comunicacions digitals que circulen pel ciberespai: trucades, correus electrònics, caixers, dades bancàries…
Aquest punt de partida tan absurd és l’inici de la nova pel·lícula de Netflix, iBoy. Bé, ben bé aquest no, ells ho fan una mica més enrevessat: una noia d’institut és atacada i violada per uns encaputxats. En aquell moment apareix l’amic de la noia i, en la seva fugida del lloc dels fets (covard?), mentre intenta trucar a la policia, és disparat pels violadors, amb tanta mala sort que el mòbil se li incrusta al cervell (sí, el meu argument és més realista), sense que els metges puguin treure’n tots els petits fragments. Quan es desperta, després de diverses setmanes en coma, el jove descobreix que té la capacitat d’accedir, psíquicament, a tot tipus de comunicacions digitals. Aquestes noves habilitats les farà servir per posar una mica d’ordre al seu barri ─on els joves l’única sortida que tenen és la venda de drogues─ i per venjar l’agressió de la seva amiga.
No és el primer producte en què uns joves de classe baixa treballadora són premiats amb poders —recordeu la imprescindible Misfits. La cultura del còmic anglès apropa l’heroi als barris, a la gent del carrer, als problemes que ens trobem dia a dia, fet que aporta una credibilitat que fa que, fins i tot un producte normal, com és aquesta iBoy, ens pugui acabar semblant interessant.
Pel que fa als actors un destaca per sobre de tots, i no per les seves dots interpretatives. Maisie Williams, l’Arya Stark de Game of thrones, és la jove damisel·la que necessita ajuda. L’heroi, Bill Milner, passa sense pena ni glòria. El nom amb més glamur és el de Miranda Richardson, que dóna vida a l’àvia del protagonista, i que recorda massa el personatge de Tia May de Spiderman. Finalment el dolent, o almenys el cap dels dolents, és el Frankenstein de Penny Dreadful, Rory Kinnear.
El resultat d’iBoy, que la podríem definir com una barreja de la sèrie Intelligence i els films Transcendence i Lucy, és el d’una pel·lícula entretinguda, sense pretensions, que vol donar un altre aire al cinema d’herois, tan de moda actualment, i que amb un pressupost molt baix (només 1,5 milions de dòlars), aconsegueix fer un producte força digne per aquelles tardes de dissabte plujoses. Això sí, no hi busqueu el sentit de la vida, que per això ja tenim la dels Monty Python.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats