La incoherència queda palesa, sobretot, quan les propostes verbals floten per l’aire embolcallades amb l’alè d’alcohol barat o en les sobretaules després d’àpats copiosos i cunyats enrotllats. Qui no ha sentit mai la sentència: «Si un polític em diu que robarà el meus diners jo el voto! Perquè com a mínim no m’enganyarà!» Al final acabem votant els de sempre, els que ens prometen coses i després ens enganyen. Al món del cinema també passen aquestes coses, hi ha molta gent que diu (sospito que per fer-se l’interessant) que vol veure pel·lícules ben fetes, que expliquin històries reals, que ens facin pensar i que siguin cinema verité (una collonada per anomenar aquelles pel·lis que van a un ritme pausat i que ens mostren la realitat). A l’hora de la veritat, però, les sales de cinema estan plenes de gent que van a veure estrelles de la mort, hobbits, mags amb ulleres i altres bèsties imaginàries que no tenen res de reals. Ja sé que al cinema les metàfores estan a l’ordre del dia i, jo el primer, acabem justificant els gèneres de terror i fantasia emparats en la metàfora. De tant en tant val la pena submergir-te en pel·lícules que t’estampin contra la realitat i que et permetin fer una reflexió sobre la vida. Per això us convido a veure Moonlight.
Ara fa dues setmanes que vaig veure la pel·lícula, per això vull fer dos comentaris diferents, el primer referent al que vaig pensar quan vaig acabar Moonlight i el segon sobre el que en penso ara, després d’haver-la deixat reposar dins la testa. Us animo que ho feu amb tots els films que mireu, deixeu-los reposar.
- Després del film: Moonlight és la vida mateixa, allò que ens passa dia a dia i que no veiem perquè ens hauríem d’aturar i mirar-nos. Barry Jenkins descriu problemes generacionals, que no només racials, que ens toquen de prop, perquè no ens parla dels nostres avis, sinó que centra la mirada en nosaltres com a nens, pares, amics, professors i simples espectadors. Com ens sentim en cada moment emocional del film és un bon exercici d’autoconeixement.
- Dues setmanes després: l’estructura de Moonlight és fabulosa, ens permet convertir-nos en voyeurs, en observadors de la vida d’un noi que ha de lluitar contra molts elements, que poden semblar exagerats a simple vista, però que no estan tan lluny de la vida normal i corrent de tot mortal. L’evolució del personatge principal és brutal, com es construeix la personalitat a partir de les seves experiències. M’encanta que la història no sigui completa, que ens deixi buits argumentals, que no quedi tot arrodonit amb veus en off, o amb explicacions buides de significat. El que realment importa és el que ens ensenya, perquè a la nostra vida també van quedant coses obertes, persones a qui hem perdut la pista, històries que no acabarem tancant, moments que oblidarem i pel·lícules que recordarem durant molt temps, com Moonlight.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1