Quantes vegades no us ha passat que aneu a veure una pel·lícula que us han recomanat fervorosament i en sortir les expectatives no s’han acabat de complir? Sovint, oi?! Si sou dels que us ha passat amb LaLaLand (no és el meu cas), doncs a mi m’ha succeït amb Manchester by the sea, un competent drama dirigit per Kenneth Lonergan (Margaret, Puedes contar conmigo) que no para d’acaparar elogis des que es va estrenar a Sundance i guardons des dels Globus d’Or. Sobretot pel que fa a premis de repartiment, i en especial a Casey Affleck, que torna a estar tan bé com ho va demostrar a Gerry. I no, a mi no em demaneu que caigui a la trampa de dir allò tan suat que “Casey és l’únic actor de la família Affleck”, perquè el pobre d’en Ben, a més de bon director, a Batman sense anar gaire lluny estava més que convincent.
Res a afegir-hi fins aquí, i només confirmar que Casey Aflleck certament està sublim en el paper de Lee Chandler, un home que porta un pes emocional terrible -que no sé si cap altre dels comuns mortals podríem suportar- i que, a sobre, s’ha de fer càrrec de la custòdia del seu nebot per una altra tragèdia familiar.
Nominada a 6 Oscar, Manchester by the sea és “la pel·lícula indie de l’any”, un altre film intimista que cerca commoure l’espectador burxant entre els sentiments més profunds de l’ànima humana, tal com va fer l’any passat una altra “pel·li d’Oscar” com és Room (L’habitació), de Brie Larson. Gens casualment, també ara un drama amb adult i nen com a principals protagonistes, fins al punt que ja és com posar fotos al Facebook amb nens o animalets perquè els “m’agrada” amb un polze enlaire es multipliquin immediatament.
També Michelle Williams, extraordinària en el seu curt paper de no més de cinc minuts en pantalla, broda l’única escena de lluïment de què disposa. Però, per triar, em quedo amb l’adolescent, aquest tal Lucas Hedges, que porta a terme un paperàs que traspua naturalitat per tots els porus.
Intentant abstenir-me de dir si la pel·lícula es mereix tants premis o no, sense filtres ens queda un melodrama ben portat per Lonergan. Lent però sense pausa i que et va estrenyent a la butaca mentre avança i et va desvelant –de forma un pèl maniquea, s’ha de dir– les causes de la tortura interior que viu el protagonista. Un personatge més impenetrable que aquelles terres gelades que no permeten ni enterrar els morts.
És d’agrair, molt, que el director fugi de buscar la llàgrima fàcil i renunciï a l’èpica de la tragèdia humana. No cal per percebre i compartir la tristor i el desconsol feridor, perquè ja en tenim prou a través de mirades i sobretot silencis per descobrir amb el cor compungit que la redempció és impossible. Magistrals són, sobretot a partir de la segona part del metratge, les escenes quotidianes de la relació paternofilial entre el tiet i el nebot, on fins i tot un lleuger toc d’humor subtil hi és present per curar ferides.
Tanmateix, no tot són flors i violes, i el succés que fa esclatar la trama i que és el catalitzador del drama (el mcguffin, que diríem per fer-nos els entesos) és tan bèstia que ens agafa a contrapeu, per no dir que es passa tres pobles. Amb menys dosi de fatalitat, tot funcionaria igual o millor, al meu parer. Però no em feu cas, que per alguna cosa sóc un director frustrat i em dedico a fer crítiques…
En definitiva, Manchester by the sea és un drama gèlid sobre la fredor de les emocions, en aquest cas masculines, que no fa més que demostrar que els homes també ploren. I que ens aboca a prendre’ns unes vacances emocionals, i no precisament a Manchester a tocar del mar.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn