Fa uns mesos us parlàvem en aquest mateix web de Train to Busan, film triomfador a l’última edició del festival de Sitges i una de les aportacions al cinema Z més reeixides i incontestables dels darrers temps. Ja en aquell excels article signat per un servidor –evidentment– esmentava l’existència d’una preqüela d’animació estrenada simultàniament, Seoul Station, i que, sense possibilitat real de trobar una distribució comercial prou digna, acaba d’aterrar en aquesta gran videoteca virtual que es diu internet. El film, signat també per Yeon Sang-ho, és una nova lliçó magistral de com s’ha d’escriure i realitzar un film Z que busca entretenir sense prendre per imbècil l’espectador, sobretot el que ja té els ous plens d’escoltar teories humanistes implícites en el mateix gènere, no ho oblidem, per justificar unes trames que matarien de sopor els mateixos infectats.
En aquest sentit, el director sud-coreà té clar qui és el seu gran referent, George A Romero, el mestre i pioner indiscutible del gènere, i no se n’aparta en cap moment, conscient que només mantenint la seva fórmula de tensió més crítica social, serà capaç d’heretar amb total justícia el ceptre de nou rei del gènere. Temps al temps. De moment, amb aquest segon episodi, que de fet és el primer, Sang-ho abandona l’acció extrema i trepidant de Train to Busan per explicar-nos una història més continguda, tot i que ubicada en el mateix context temporal, l’inici de l’eclosió zombi, incidint en els matisos dramàtics dels personatges. Aquesta vessant més introspectiva ja es percebia en aquella primera aventura ferroviària però que aquí guanya en rellevància i ens assenyala la vulnerabilitat i l’exposició de les classes socials més marginades en un món extremament capitalista que avança, indefectiblement, devorant tot el que troba pel camí. En aquest context, els protagonistes, un grup de rodamons establerts a l’estació de Seül, i també una exprostituta, el seu xicot i el seu pare, es descobreixen tots plegats com a titelles d’un sistema que fa temps que els ignora. Les seves vides, condicionades per una redempció cada cop més llunyana i inaccessible, s’entrecreuen amb mestratge fins a coincidir en un gir final esfereïdor només a l’abast de molts pocs autors.
En l’apartat estrictament tècnic s’agraeix una animació elaborada fonamentalment en 2D, un format estètic que permet a Sang-ho plasmar a la perfecció el drama dels personatges als seus rostres sense caure en la caricatura i l’artificialitat del 3D, una aposta estètica que si no fos per la poca traça de les animacions en seqüències molt puntuals (quan els personatge corren, bàsicament) semblaria que som davant el savoir fair de Miyazaki i l’estudi Ghibli. I un apunt final: qui esperi trobar en aquest episodi de la saga (que esperem que acabi en trilogia) la causa específica de la pandèmia Z, és que encara ara no ha entès res; és que no ha comprès la gran metàfora vital ideada per Romero. Sang-ho, alumne avantatjat del mestre novaiorquès, ho sap perfectament i la seva resposta ens remet a un progressiu extermini emocional de l’espècie humana, a una falta d’amor alarmant que, com contràriament cantava John Paul Young en clara referència a la seva efervescència, també «is in the air».
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat