En el meu imaginari encara retruny una de les més grans porqueries que he vist mai al cinema sobre el meravellós personatge de Van Helsing, precisament el film homònim protagonitzat per Hugh Jackman. Un film de vergonya aliena. I punt. El personatge en qüestió, un dels antiherois més nobles i alhora obsessius que ha donat la novel·la romàntica, en concret el Dràcula de Bram Stoker, ha tingut molt mala sort en les seves diverses adaptacions al format audiovisual. A banda del mencionat insult infantiloide perpetrat per Stephen Sommers i d’algun anime molt sui generis, mai ningú s’ha proposat tractar amb seriositat i rigor un personatge que personifica l’incansable combatent del mal per antonomàsia, i que ha generat, fins i tot, infinitat d’entranyables hereus en la cultura del segle XX, alguns de tan destacables com el Robert Neville d’I’m a Legend, obra magna del grandiós Robert Matheson, i l’inigualable bastard Jack Crow de Vampires, del no menys totèmic John Carpenter.
Fins que SyFy va decidir ficar-hi la pota. El controvertit segell americà, creador d’una meravella sci-fi per a la televisió anomenada The Expanse, va decidir fa poc adaptar el còmic Helsing de Patrick Shand també en format sèrie, i amb Neil Labute (el remake de The Wicker Man) com a showrunner, un relat molt hiperbòlic sobre les desventures de Vanessa van Helsing, descendent directa de l’icònic antiheroi en una postapocalipsi vampírica. La idea de SyFy no era dolenta: seguir el rastre del còmic tot deslliurant-lo del rol de pseudostriper de la protagonista original per donar peu, així, i amb el rostre de l’actriu Kelly Overton, a una guerrera més fosca i real, nova icona d’un feminisme igualitari combatent de l’estat patriarcal vampíric, per a qui li agradi fer-se palles amb dobles lectures.
El resultat, disponible -com no- a Netflix, és un absolut i impagable esperpent. El punt de partida argumental és una erupció volcànica que desencadena l’apocalipsi vampírica. Un incís: els vampirs de vegades semblen mig zombis i tampoc queda gens clar si poden o no caminar sota el sol. Ho sé, a hores d’ara jo tampoc ho entenc gaire. El cas és que la nostra protagonista, mare soltera, per a goig del moviment, és assaltada per un vampir que la mossega i la deixa en coma tres anys. La sèrie arrenca, de fet, quan Vanessa (que per cert, fonèticament sona com Van Helsing) desperta en un hospital, protegida pel que queda d’un escamot militar i alguns civils més. Aviat iniciarà una odissea per trobar la seva filla tot descobrint que per les seves venes corre l’antídot que pot convertir els vampirs en humans, fet que la convertirà en el graal dels clans xucla-sangs existents. Aquesta primera temporada, la primera part de la qual recorda molt l’interessant film Daylight’s End de William Kaufman, aguanta fins que el grup de supervivents es veu obligat a abandonar el refugi, fent palesa aquí la falta de recursos i l’absència total de guionistes, els únics que realment podrien haver intentat treure petroli d’aquesta latrina. Malgrat tot, si no abandones la sèrie en aquest punt, ja ets víctima del seu plaer culpable, gràcies a lluites lamentables, llicències inimaginables, vestuaris i maquillatges del carnestoltes de Roses i uns vampirs que semblen més aviat ionquis de metadona, tot plegat una espiral de despropòsits que si no fos per l’absència de riures enllaunats, per moments semblaria que estem veient una sitcom. I això sense parlar de l’epilèptic cliffhanger final, una fusió impossible a mig camí entre La família Adams i La Riera. El més increïble de tot és que hi haurà segona temporada. I la miraré. Sí, no em mireu així, també s’han fet set temporades de The Walking Dead i de Game of Thrones. I ja ho diu la dita: mai plou merda a gust de tothom.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat