Si consultem al Diccionari Enciclopèdic de Medicina la definició d’esquizofrènia, hi diu això:
“Grup de psicosis freqüent (1% de la població) caracteritzades per la discordància, la incoherència ideoverbal, l’autisme, l’ambivalència, l’extravagància del comportament, les idees delirants i les al·lucinacions, que habitualment provoquen un deteriorament del nivell de la conducta prèvia del subjecte afectat i que tendeixen a evolucionar cap a un defecte i a una desorganització de la personalitat. Correspon al grup de malalties que Kraepelin va englobar en el concepte de demència precoç. Tanmateix, les abundants excepcions a aquesta tendència induïren Eugen Bleuler a determinar que l’aspecte fonamental del trastorn era l’escissió de la personalitat i d’ací el nom d’esquizofrènia amb què, des d’aleshores, és conegut en psiquiatria. És d’aparició juvenil i la seva major freqüència es dóna en el grup comprès entre els 20 i 40 anys; no s’han descrit diferències pel que fa al sexe.”
Com que això ja ho tenen, les enciclopèdies, que vas a buscar una definició i encara t’embarbussen més, vaig decidir dir-li a en Jep Soler —que primer és amic, després bastard i, per acabar, el meu psicòleg de capçalera— que m’expliqués, amb paraules senzilles (i si volia tendres, també) i entenedores què és l’esquizofrènia. I em va dir això:
“L’esquizofrènia és una malaltia mental d’origen biològic, és a dir, la persona neix amb la predisposició biològica de patir-la i és vulnerable a desenvolupar-la si circumstàncies internes o externes ho provoquen. Per exemple, una experiència traumàtica o un abús de drogues. Si consultem els criteris del manual psiquiàtric, per diagnosticar-la veurem que el més rellevant són els deliris i les al·lucinacions, tant visuals com auditives. Com que és una malaltia tan complexa com estereotipada, és molt recomanable donar un cop d’ull al documental Una cierta verdad, d’Abel Garcia Roure, per tenir-ne una visió més precisa que no pas mirant algunes sèries o pel·lícules de ficció que hi posen més pa que formatge.”
I ara vosaltres segurament us estareu preguntant per què vull explicar-vos què és l’esquizofrènia si el que heu vingut a llegir és l’opinió de Legion? Doncs molt fàcil, perquè ni Dan Stevens en el paper de David Haller, ni les mutacions, ni les demostracions de força ni de qui pot volar o qui la té més grossa són les protagonistes d’aquesta fantàstica sèrie. Ho és aquesta malaltia mental.
I com es pot representar visualment l’esquizofrènia? Fàcil. Agafa un dels creadors de sèries més on fire del moment, Noa Hawley, creador de la sensacional Fargo, i dona-li carta blanca. I Noa et farà una sèrie que trencarà esquemes. I així ho ha fet la cadena FX, en aliança amb Marvel, i així ho ha fet Noa Hawley amb Legion.
Si us passa com a mi, que no sabia qui coi era aquest David Haller, us en faig cinc cèntims. David Haller és un mutant de classe Omega —que, pel que es veu, són l’hòstia de poderosos, capaços de controlar la matèria a nivell submolecular—, però ell no ho sap, ja que, després que li diagnostiquessin esquizofrènia, fa sis anys que està internat en un manicomi. Allà coneix Syd, una noia que no suporta que la toquin —més endavant entendrem el perquè— i junts s’escapen del manicomi. Si has vist la sèrie, o si més no el primer capítol, ara mateix estaràs dient: però quina merda de sinopsi és aquesta? Sí, estic d’acord que no és el meu millor resum, però és que em costa fer-ne un sense gaires spoilers.
I com que d’entrada ens situa al manicomi, Noa Hawley ja ens comença a destarotar amb constants canvis de temps, espais, estats anímics ─impagable l’escena del ball, ni La La Land la supera─. I, com que parlem d’esquizofrènia, i tal com diu en Jep en la definició abans esmentada, les al·lucinacions, tant visuals com auditives, ens inunden gairebé constantment capítol rere capítol.
Els protagonistes són un dels motius principals del fet que consideri Legion com una de les millors sèries que he vist aquest any. Dan Stevens (The Guest, Adam Wingard, 2014), interpretant l’esquizofrènic David Haller; l’encantadora Rachel Keller (que ja va treballar amb Noa Hawley en la segona temporada de Fargo), en el paper de Syd Barret, i Aubrey Plaza (Parks & Recreation), en el paper de Lenny Busker són els encarregats de portar el pes d’aquesta sèrie, i el porten formidablement bé, sobretot David Haller, mostrant diferents estats anímics, mentals i personalitats ─pels americans, la raó ha de parlar en anglès de la Gran Bretanya─. I com que és una sèrie de Noa Hawley, els actors que envolten aquest trio són, si més no, carismàtics. No us deixaran indiferents.
Legion no és una sèrie per fer-ne una marató, no és una sèrie fàcil de digerir i no segueix els esquemes habituals. Cada capítol és un còctel d’emocions i sensacions que, quan acaba, et deixa mentalment esgotat. I si arribeu al final de tota la primera temporada ─que consta de 8 capítols i ja hi ha la segona confirmada─, no la traieu quan surtin els títols de crèdits finals. Recordeu que és una sèrie de Marvel i té escenes postcrèdits.
Segurament, si has estat lector dels còmics ara t’estaràs estirant els cabells perquè consideres Legion una molt mala adaptació de l’obra creada per Chris Claremont i il·lustrada per Bill Sienkiewicz. Jo, per sort, no he llegit cap còmic seu i he arribat verge a la sèrie.
No, no tot està inventat en el món dels superherois; i sí, com veieu, Legion m’ha encantat, i segurament això provocarà que algun company bastard deixi de seguir-me a Facebook o que, en el proper sopar, em posin xinxetes a la cadira. No m’importa, sé que la veritat no està allà fora, sinó a la meva ment.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats