Fa un parell d’anys a l’escola on treballo, uns alumnes em varen preguntar si em considerava una persona religiosa i en quina religió creia. Tot era per fer una presentació que portava una professora evangelista, de Texas concretament, i que volia disseminar el creacionisme per l’escola sense el consentiment del pares ni docents.
La meva resposta va ser clara: «Jo només crec en Darth Vader. Darth Vader existeix, és real i sé que em reuniré amb ell després de la mort.» Evidentment això va crear estupor i confusió, sobretot quan varen posar la meva foto juntament amb la de Darth Vader a la presentació sobre religions a l’escola, cosa que va provocar que la professora creacionista no em dirigís mai més la paraula i jo no pogués presentar al món el primer capítol de la Bíblia Sith.
Netflix acaba d’estrenar el biopic de Murray O’Hair, aquella dona atea que va lluitar per la separació entre l’Estat i la religió als Estats Units. Va aparèixer al xou de Phil Donahue des de l’any 1967, en què debatia el sentit de l’ateisme amb predicadors de tots colors que s’enfrontaven a una dona tocada per la racionalitat. La fe no podia amb els arguments de la senyora O’Hair, que ja havia fundat l’associació American Atheists i que la va fer rica per la quantitat de gent que s’hi va apuntar.
Defensora de la separació constitucional de religió i escola, va denunciar que les esglésies no paguessin impostos i que el sistema públic de Baltimore permetés la lectura de la Bíblia a l’escola (Murray vs. Curlett) el 1960, fet que va obrir la porta prequè es convertís en una pràctica inconstitucional. Aquella lluita per la llibertat religiosa va fer que la pledge of allegiance recitada pels alumnes de les escoles americanes, prescindís de l’expressió «sota la mà de Déu», i buidés encara més de sentit religiós el sistema educatiu americà, una pràctica encara no del tot completada.
Estrenada al festival South by Southwest i sense passar pel cinema, La dona més odiada d’ Amèrica ens porta un biopic correcte, en moments concrets irregular, però que aguanta bé gràcies a l’excel·lent treball de Melissa Leo, l’actriu que encarna Murray O’Hair. És interessant veure com el film juga amb la base del temps, combinant el germen de l’ateisme d’O’Hair els anys cinquanta fins a ensenyar el tumultuós capítol del seu segrest i mort els anys noranta. Per O’Hair els creients de qualsevol religió eren persones tocades per l’LSD que creien que anirien al cel si eren bons i que havien d’evitar l’infern. No anava gens errada.
Des del temps de la Il·lustració hem vist com la religió no és més que un conte de fades per a adults que ha restringit la llibertat de l’ésser humà fins a límits insuportables. La ciència ha destrossat punt per punt bíblies, alcorans, el llibre dels mormons i els capítols de la dienètica d’L. Ron Hubbard, tots passats pel túrmix de la interpretació, per acceptar una veritat basada en una fe absurda, incompleta i moltes vegades amb tocs d’immoralitat, sobretot si considerem com tracten el tema de la igualtat de la dona, l’homosexualitat o la simple llibertat de pensament.
Per això religió sí, la tolerarem, però lluny de les escoles i els centres de poder dels estats democràtics, menys la religió de Darth Vader, per la que sento una devoció a capite ad calcem que seria sinònim d’infinit per acabar aquest article amb un toc cultural de primer ordre.
Per saber-ne més, de l’absurditat religiosa, us recomano el documental de Bill Maher, Religious (2008). Fa molt de riure, diu veritats com una casa i deixa totes les religions del planeta Terra en calces i sostens.
Que en gaudiu!
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo