Us parla Bob Merrick (que avui excepcionalment serà breu)
Life (2017), un treball de Daniel Espinosa, ens demostra que a vegades pagar una entrada per anar a cinema no és tirar els diners, si més no del tot, com ens podria semblar en un primer moment després del seu visionat. Estem davant un treball fet amb absoluta correcció, que es disfruta visualment en pantalla gran –de fet, i com és lògic, està pensat per a això–, però tampoc passa res si aquest en concret es veu a caseta i amb la manteta abraçadets a la vostra musa de rigor, la nostra ja sabeu que és la Deulofeu.
Us parlava de correcció. Sabeu el que és un treball correcte pel col·lectiu? Us ho explico en un moment; és aquell film que té un guió que argumentalment toca, i sense molta imaginació, les convencions d’un gènere, en aquest el de monstre i a l’espai; però que ho fa de manera elegant i amb voluntat d’entretenir. No sorprèn, gens ni mica, és cert; el que pretén és fer-nos passar una bona estona i deixa totalment de banda qualsevol reflexió filosòfica o pretensió de ser un referent. Gravity (2013), d‘Alfonso Cuarón, ens volia oferir una experiència visual que pretenia tocar l’emoció. Life és totalment diferent, perquè el que busca és distreure i mirar de mantenir-nos en tensió, i intenta que empatitzem amb els personatges. Aquests, com podeu suposar, són clixés, però ja tenen la seva gràcia, no us penseu. La correcció política plana sobre aquest film perquè la tripulació ja no pot ser més multicultural.
Mireu, Life és mou amb tranquil·litat i sense estridències per totes i cadascuna de les convencions del gènere amb monstre a l’espai, però no ens insulta. A més, estem davant una producció amb un pressupost galdós i amb dos bons actors, Jake Gyllenhaal i Ryan Reynolds, que han entès que anaven a passar una estona divertida i a cobrar un sou. Fer passar l’acció a l’Estació Espacial Internacional, que orbita la Terra, dona un punt de credibilitat a l’argument, si més no per les previsibles conseqüències. L’únic punt feble del treball, tot i que és impressionant de veure, tot s’ha de dir, és el gran pla seqüència d’obertura. Una pregunta: cal assistir cada vegada a un pla seqüència? Cal que el director ens demostri que és molt ben parit, del pal de The Revenant (2015), d’Alejandro González Iñárritu, director al qual només li falta dir que és Déu? És molt bo, sí, però ja comença, pel nostre gust, a tenir molts fums. El gran Orson Welles, amb Sed de mal (Touch of Evil, 1958), i amb una sabata i una espardenya si ho comparem amb la tècnica i les càmeres actuals, va brodar un meravellós pla seqüència que encaixava en la trama. Ara la tècnica permet fer autèntiques meravelles i, també és cert, i no és per treure mèrit, que planificar-lo requereix visió i art, però no cal, no cal fer a cada treball el punyetero gran pla seqüència; perquè al final, i parlo en nom de tot el col·lectiu, ens els faran avorrir. A més, ara es pot fer molta trampa, en el sentit que no cal que sigui fet en temps real.
Correcció, doncs, en tots els sentits, que ja és molt; direcció solvent i entretinguda, que sap mantenir la tensió, que, tot s’ha de dir, no pot ser més en ser un treball previsible fins al final. De fet, el dubte és si les lletres, volem dir, els crèdits, seran d’un color o d’un altre. En conjunt es disfruta… i, un consell, ens ho hem repensat… millor que compreu crispetes.
Us ha parlat Bob Merrick
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas